El periodista i dramaturg Pablo Ley va guanyar el Marques de Bradomín amb aquest text el 1990. No s'ha westrenat fins ara. La companyia La Viergueria va fer unes primeres sessions a l'I+D Eòlia a l'octubre i, ara fa una estada dins de l'Aixopluc a l'Espai Lliure. Ley presenta en aquesta peça un grup ionquis que narren les seves darreres accions per aconseguir diners, estirant bolsos i sobretot amenaçant amb la seva navalla. Ley retrata un grup de perdedors que fa por a la societat quotidiana en anys de Sida i de sobredosi. Utilitza una literatura d'imatges, d'una poètica desangelada, fosca, que retrata el món brut i pobre d'una delinqüència de pega.
Al text de Pablo Ley, escrit a finals dels vuitanta i que va guanyar el premi Marqués de Bradomín el 1990, li agrada supurar imatges. Poètiques i alhora brutes, desesperades, buides. Fa la sensació de caminar pels límits, flirtejant amb l'abisme. És un món d'uns atracadors compulsius, perdedors, que expliquen les seves penes en un refugi llardós, on la policia prefereix no posar-hi els peus si no és estrictament indispensable. És allà on poden vomitar les seves tendres il·lusions, els seus desitjos, i on confessen les seves debilitats, els seus errors de professionals del mal. Són incapaços de fer un cop que els doni l'oportunitat de sortir de tanta immundícia. Els personatges s'expliquen amb unes imatges elevades, que contrasta amb el seu posat malgirbat, la seva navalla automàtica i la seva gana de Carpanta. Els agradaria marxar, sortir del seu cau. Busquen el Moscou de Txèkhov, però sense la vitalitat imprescindible. Tenen un parlar abduït pel temps, recorden per la seva actitud els actors de La Zaranda (que, per cert, acaben de ser premiats merescudament amb un Sebastià Guasch per El régimen del pienso, estrenat a Temporada Alta).
Sobta veure com s'explica Carles Gilabert, que en l'anterior producció de la companyia La Virgueria, 180° de cel, era un noi enamorat d'una excompanya (que havia passat per la presó sense que ell ho descobreixi mai). Ara és el puntal de l'obra, el que aporta l'oralitat. L'escolta un company penjat, amb la mirada perduda, el parlar amb llengua mig adormida. Com més enfonsat en la misèria, major és el somni d'escapar d'ella. L'entrada d'un company, teòricament el més resolutiu, és tota una entrada d'adrenalina al ritme, a l'acció. Vagin on vagin estan condemnats a no poder-se desempallegar de la ronya, de la fortor, d'una presència que fa por a la resta i que els impedeix trencar amb la seva voràgine de perdició. En el seu cau, tendres, generen una empatia impossible quan les seves mirades calculen quina bossa de mà d'àvia tindrà més recompensa. En realitat, perdedors com són, mai els serà suficient perquè no tenen demà.
