Els bons autors són aquells que poden escriure un text que tot i dir les coses clares i explicar una història ben conclosa, pot ser reinterpretat de moltes maneres. Un clàssic permet ser llegit en clau dramàtica, humorística... O se li pot canviar l’escenari o fer-ne una adaptació lliure a partir de certs personatges. Shakespeare és i serà l’autor més regirat, però n’hi ha d’altres més contemporanis que també permeten la seva relectura. Pinter és un autor amb una prolífica obra dramàtica, amb thrillers enrevessats i drames socials i amb un profund
posicionament polític. Però alguna de les seves obres més críptiques i enigmàtiques han estat reinterpretades buscant-li la comicitat. Sens dubte, El Muntaplats és una d’elles i una bona mostra la va presentar la Companyia Al Galliner al Festival FRESC de Sabadell.
Santi Ricart i Òscar Castellví son Ben i Gus respectivament. Entren a l’escenari de l’Amfiteatre dels jardinets de la Fundació 1859 de Caixa Sabadell. Una habitació amb dos llits, dues portes i a un extrem un sistema de politges. El famós muntaplats. Tot diàfan, tot de color blanc hospital. Un espai asèptic on ningú espera a ningú. O més aviat on ningú espera que ningú l’esperi. L’habitació del crim. Una més on aquests dos matons esperen la trucada que els hi doni l’avís de que en breu farà entrada la persona que hauran de matar. És la seva feina, la que fa anys que realitzen de manera funcionarial. Pinter escriu doncs una escena d’un sol acte on ens presenta una nou dia a l’oficina.
Però res és innocent en Pinter. Es clar que l’ofici d’aquests dos és criminal, però el Nobel de literatura no li importa tant en aprofundir perquè es dediquen a matar ni les implicacions morals que té això en els personatges, sinó en mostrar-los com dos personatges alienats, mers executors d’unes odres donades. Pinter, sabent que en l’ofici de matar quantes menys preguntes millor, juga precisament a trencar status quo. A Pinter sempre li va agradar plantejar moltes preguntes en els seus textos. I que la majoria no tinguessin resposta. Perquè Ben va parar al bell mig del camí i es van haver d’esperar, ja que segons semblava, arribaven massa aviat? Perquè la cadena del vàter uns cops funciona i altres no? Perquè es queden sense gas i no poden fer anar el bullidor? I sobretot, perquè reben comandes de plats a preparar pel muntaplats talment com si allò fos un restaurant? Tot de situacions que generen moltes preguntes en l’espectador, però no menys que les que es planteja i va deixant anar el Gus al Ben.
Així doncs, el conflicte rau en el dubte d’un enfront l’acceptació sense reserves de l’altre. Un enfrontament clàssic: el que vol avançar cap a algun lloc enfront el que es vol quedar com estem. Però la lectura que hem de fer del text és la de la societat disconforme, la revolucionària, enfront la conservadora. Però no és dogmàtic, no és moralitzant. Juga al teatre de l’absurd i el no resoldre els enigmes plantejats, fan de Pinter una persona suficientment ambigua. Encara que durant tota la seva vida, com a figura pública va ser tot un activista, sobretot antimilitarista.
La proposta de la companyia sabadellenca Al galliner, amb una carrera de més 15 anys, li interessa més explotar la comicitat absurda de l’obra que no carregar més sobre el costat dramàtic. L’Albert González, director de la peça, l’Òscar Castellví i el Santi Ricart, van seure a posteriori en un col·loqui on es van treure vàries claus sobre el muntatge. L’Albert va recordar que va haver-hi moltes sessions de taula, de parlar sobre el text i anar traient les conclusions sobre el què volia dir l’autor en situacions concretes i en el què volien dir ells. Les referències més explícites a l’hora de posar en escena el text van ser Tarantino i els seus dos matons més cèlebres, Vincent Vega i Jules Winnfield (aka John Travolta i Samuel L. Jackson a Pulp Fiction). Però tenien una cosa clara, l’humor havia de ser just i mesurat. Ricart veia els dos personatges com dos clowns, el Cara Blanca i l’August. Però tot i donar punta a l’humor absurd de certes situacions (les discussions lèxiques i el gag de les instruccions son els gran moment còmics), van preferir rebaixar els gags més clowns per ajustar-se a la tensió entre tots dos personatges. Però les reflexions més interessants van ser sobre la lectura que fan en clau pandèmia. L’Albert va veure clar a principis de la pandèmia que s’havia d’adaptar l’obra doncs ens trobem en un dels moments on més fàcilment acabem acatant ordres, algunes més absurdes que altres, del poder sense ni tant sols qüestionar-les. I tot i que es deuen al text original, hom també arriba a fer aquesta interpretació des de la platea. A baix, esperant les ordres estem nosaltres, a dalt estan els administradors i els mitjans de comunicació són aquests muntaplats que serveixen per comunicar les odres més absurdes. Per uns potser preparar plats cada cop més elaborats i amb noms més difícils de pronunciar: per altres, haver de passejar el gos a primera hora del matí.
Els tres “galliners” varen insistir en la lectura de El Muntaplats i de tota l’obra de Pinter (no està de més recordar la importància de llegir teatre) per trobar-hi encara més paral·lelismes amb la situació actual. I, amb un sentit de l’observació cínic, l’Òscar Castellví va explicar com un dels conflictes absurds de l’obra es veia repetit constantment a Twitter. El conflicte lèxic entre “posar” i “encendre” el bullidor té la seva rèplica sovint entre lletraferits que són capaços de senyalar una falta en un tweet d’una persona que anuncia la mort d’un ésser estimat. Mentrestant, des de dalt, Pinter es riu de tots.
