L’Alzheimer és d’aquelles malalties que fan por, molta por. Costa d’imaginar-se i esgarrifa pensar que, en un procés gradual i pràcticament irreversible el malalt va perdent la memòria fins al punt de no saber qui són els seus familiars ni ell mateix.
El padre, de Florian Zeller, és un d’aquests textos que s’atreveix a portar a l’escenari un tema tan delicat. I per complicar més l’aposta ho fa intentant barrejar en la mateixa peça el drama, el thriller i fins i tot la comèdia (o més aviat tragicomèdia). És possible? Funciona?
En la versió que es pot veure al Romea dirigida per José Carlos Plaza funciona a mitges. La funció gira al voltant del seu protagonista, Andrés, en un paper que sembla fet a mida per l’actor Hector Alterio, que ha complert els 87 anys dalt l’escenari representat aquesta obra. I en conseqüència el millor de l’obra acaba essent ell, que malgrat una dicció complicada i alguns tics interpretatius, demostra el seu ofici i la seva experiència i continua essent capaç de transmetre molt més amb el que fa i com ho fa (quina mirada!), que no pas amb el que diu.
El problema és que malgrat l’evident esforç de la resta de repartiment, tot gira al voltant del protagonista, i la resta resulten poc creïbles, poc empàtics, com si fossin figurants amb el paper molt ben après, però sense ànima. És un dels riscos de fer una peça centrada en un actor estrella: encara que el text efectivament giri al voltant d’aquest protagonista, cuidar poc la resta del repartiment, dirigir pensant massa en el seu lluïment acaba per deslluir el conjunt de la funció. Fent un símil futbolístic, és el mateix que passa quan un equip ho fia tot a un jugador, que per molt bo que sigui necessita d’un equip per funcionar.
S’ha de reconèixer que no és fàcil traslladar a escena el text de Florian Zeller, que ens explica el deteriorament del protagonista des del seu punt de vista, amb la qual cosa a escena cal representar escenes confuses, repetitives i sovint poc comprensibles. El cas és que finalment no acaba d’entendre’s amb prou claredat és la confusió del protagonista. I és que una cosa és intentar transmetre el cacau mental i l’altra és que el cacau mental l’acabem tenint els espectadors, que és el que aquí acaba passant.
S’agreix en la proposta l’original joc escenogràfic, que fa desaparèixer progressivament objectes, espais i portes i finestres, i vol transmetre el progressiu deteriorament perceptiu del protagonista. Funciona prou bé, però donada la confusió general del text i la progressió argumental, més que ajudar a emmarcar l’evolució de les percepcions del protagonista, acaba resultant una decisió escènica supèrflua.
Tot i aquests entrebancs, si mai heu vist a l’Hector Alterio en acció, és una bona ocasió. De vegades cal també aprendre a gaudir la part i no el tot d’una obra de teatre. I aquest és el cas.
