El padre

Teatre

informació obra


Direcció:
José Carlos Plaza
Adaptació:
José Carlos Plaza
Intèrprets:
Ana Labordeta, Luis Rallo, Miguel Hermoso, Zaira Montes, María González, Toni Viñals
Composició musical:
Mariano Díaz
Escenografia:
Francisco Leal
Il·luminació:
Toño Camacho
Vestuari:
Juan Sebastián Domínguez
Producció:
Pentación, Teatre Romea
Companyia:
Dagoll Dagom
Sinopsi:

El padre és qualificat pel propi autor Florian Zeller de farsa tràgica. I aquí rau la seva grandesa i la seva dificultat. Tracta un tema tan espinós com la pèrdua de la realitat degut a la vellesa. Ens col·loca en la perspectiva d'una ment confusa o, potser, confosa pels interessos dels que l'envolten, mai ho sabrem.

Sense ridiculitzar mai el caràcter principal, Andrés ens fa riure. Les situacions ambigües, moltes vegades contradictòries, les rèpliques mordaces, els personatges duplicats, canviants, i per sobre de tot el dubte de si el que realment passa és el que diu la família o és el que sent el pare, produeixen una de les obres més divertides, apassionants i profundes del teatre contemporani.

Moltes vegades s'acosta al drama, moltes a la comèdia i la majoria de les vegades a un inquietant "thriller" a l'estil Hitchcock.

Mai decau i quan creiem tenir una certesa, un revés inesperat, una imatge nova ens desconcerta i ens torna a atrapar. Gran i divertit teatre.

Crítica: El padre

23/09/2016

¿Qui sóc jo...?

per Andreu Sotorra

«¿Qui sóc jo...?», es pregunta finalment el protagonista d'aquesta obra de l'autor Florian Zeller (París, 1979) que tracta subtilment —sense voler fer-ne un documental divulgatiu— la malaltia de l'Alzheimer. Estrenada el 2012 a París, l'obra ha saltat ràpidament fronteres i ha convertit l'autor, que ja era conegut com a novel·lista, en una de les promeses joves de la dramatúrgia francesa.

«El padre» té un repte afegit: només pot ser interpretada per un actor que tingui l'edat suficientment avançada per fer creïble el seu personatge. I que sigui un mestre de l'escena, esclar. I en aquesta versió espanyola, adaptada per José Carlos Plaza, el personatge principal és el veterà Héctor Alterio (Buenos Aires, 1929), que es mou sobre l'escenari amb una agilitat envejable i que acumula el saber fer de la seva llarga experiència. Ell és, en definitiva, qui després d'una hora i mitja fa posar dempeus l'auditori que, sense ser el d'estrena, corona amb entusiasme el seu treball.

L'autor de l'obra, potser per no predisposar els espectadors abans d'hora, afirma que «El padre» és una "farsa tràgica". En tot cas, diria jo, és una obra amb una trampa molt ben calculada que fa que en les primeres escenes, els espectadors esclatin a riure d'algunes de les reaccions que té l'avi —un exenginyer que diu que era ballarí a una de les cuidadores i que no troba mai el rellotge de polsera— i que aquestes rialles es vagin corglaçant a manera que avança la trama. (...)
 
¿I com es representa simbòlicament la pèrdua que el protagonista de l'obra va tenint del seu passat, de la seva identitat, del seu entorn i dels qui els envolten? Amb una estratègia escenogràfica que sembla feta amb rebobinatge de càmera. És a dir, de l'escenari van desapareixent elements escenogràfics (una butaca de braços, una tauleta, un quadre de la paret...) fins que l'avi es troba gairebé en un escenari nu, ingressat en una residència i s'adona fins i tot del camí que ha fet cap al no res on el seu passat és un blanc sense matisos. És aleshores, com deia al principi, que ell es pregunta: «¿Qui sóc jo?...»