El Petit Príncep va arribar a les meves mans quan tenia vuit anys i des de llavors que més o menys cada dos anys me'l rellegeixo, a veure si encara sóc capaç de veure el xai i la boa que s'ha menjat l'elefant. Per a mi aquest conte és quelcom més que un conjunt de lliçons de vida, és una porta oberta a la imaginació, cap a l'invisible, un recordatori de l'infant que portem dins. És això el que, com a mínim, li demano a una adaptació del famós conte d'Antoine de Saint-Exupéry. I és això el que, malauradament, no he trobat a El Principito, la producció de Roberto Ciulli que podem veure aquests dies al Teatre Lliure.
La idea central, la de convertir aquest infant de cabells rossos en un home que, per l'edat, podria interpretar El rei Lear, és poderosa. De fet, va ser el motiu pel qual servidora es va apropar al Lliure de Gràcia. Aquí José Luis Gómez és un vell decrèpit i alcohòlic que es prepara pel seu darrer viatge, un Peter Pan que camina cap a la mort. El xai reposa en una caixa en forma de taüt, un taüt de mida humana. Així doncs, dels viatges del petit príncep als diferents planetes ja no se'n desprenen lliçons sinó frustracions i la mort deixa de ser al·legòrica. La comèdia es torna agredolça i el drama és una tragèdia inevitable. El problema és que els salts entre personatge i personatge (interpretats per una irregular Inma Nieto) són tan extremadament subtils (no hi ha canvi de llums, d'espai ni pràcticament de vestuari), que converteixen l'obra en un aiguabarreig de metàfores i reflexions filosòfiques. Tampoc s'enten què aporten al desenvolupament de la història les referències a la pel·lícules Casablanca.
Aquesta decisió pot provocar que l'hora i escaig que dura l'espectacle es faci llarga i fins i tot feixuga pels espectadors que no tinguin ben fresc el conte. I, paradoxalment, xoca amb la imaginativa posada en escena. El joc escènic de José Luis Gómez (que evidentment està fantàstic) recorda als mims del cinema mut i, alhora, als protagonistes d'Esperant Godot. Aquest petit príncep de mirada desolada transita per un no-espai constant, un cant a la imaginació que, ara sí, té molt de l'essència de l'original. Malauradament aquest bonic joc teatral no és suficient per dotar de màgia i poesia la resta del muntatge. Una pena perquè actualment necessitem més que mai les preguntes i els ensenyaments d'aquest infant de l'asteroide B-612.
