L’únic intèrpret d’aquest monòleg, que
en molts sentits va més enllà d’una proposta teatral, ens espera al
passadís d’entrada de la sala, situada a un passatge industrial de
Gràcia. Allà, a cel obert, se’ns presenta en Marley, un gos que després
de males experiències amb els humans, troba per fi algú amb qui
sentir-se segur i estimat: aquest no és altre que l’Abdul, un aspirant a
immigrant que s’integra al ‘pequeño Bamako’, un campament de tots els
qui, com ell, aspiren a trobar el moment oportú per traspassar la tanca
que serveix de frontera amb Melilla. En tot moment, el Marley ens fa
d’instructor, donant-nos acollida al campament, ja que nosaltres som els
‘novatos’, o recentment arribats. Més viatgers de la misèria que
aspiren a saltar la tanca, amb policia a un i altre costat, amb
esmolades fulles que ens tallaran les mans i peus quan intentem
escalar-la.
Fetes les oportunes presentacions,
entrem a la sala. L’espai buid i fosc està preparat perquè ens hi
acomodem com puguem. Ens han donat una bossa que conté les nostres
pobres pertinences, i només podem seure en mantes i catifes més que
velles i gastades, i tota mena de caixes de fusta, plàstic… Des d’un
racó, en Marley ens explica -ajudat dels pobres elements que es troben
al campament- com va anar això de ser el gos guardià que avisava a tots
de l’arribada de la temible policia marroquina. De com passava els dies
l’Abdul, esperant el moment de saltar la tanca, de la solidaritat entre
els companys de la indigència, dels moments d’esbarjo, gràcies a
l’esport: en algun moment de la funció, som convidats a moure’ns i fer
de públic d’un improvisat partit de futbol entre ‘nacionalitats’ dels
diferents campaments del Gurugú. També hi ha algun moment per a les
emocions més tendres. I el temps passa, i li passen coses a la gent.
Intents frustrats o exitosos, desaparicions, i sempre el mateix: quan
van a saltar la tanca, l’abandonen lligat a una corda. És el seu destí
de gos.
Quan acaba la història, amb girs i
desenllaços que millor que conegueu per vosaltres mateixos, l’actor
David Martínez ens explica, amb l’ajut d’unes diapositives, fins a quin
punt el contingut de l’obra està basat en la realitat… 
Una obra molt ben escrita i dirigida,
per Ferran Joanmiquel, solventment interpretada pel David, i que
aconsegueix el que es proposa: una experiència ‘viscuda’ durant més
d’una hora a una realitat que tenim no gaire lluny, i que desconeixem
completament. Potser la única pega, i no és gaire important, és que jo
ho faria un pèl més curt, o resumit. Tanmateix, la qualitat literària
del text no s’hauria de veure alterada. És d’un alt nivell. Molt
recomanable per a joves i per a alumnes de Secundària.
