Aquesta obra busca posar el dit a la nafra. Fer veure el patiment dels invisibles. Són mirades que van complementant un quadre. Àlex Rigola en va fer una aproximació viscuda en la pell dels espectadors (Migranland) i Mos Maiorum també van debutar amb un muntatge que posava veu (en format verbatim) als testimonis de la immigració del Sud, la que ve saltant la tanca o amb pasteres cap a les platges de les Canàries o d'Andalusia. Ferran Joanmiquel ha encertat de ple en convertir un dels gossos de la muntanya del Gurugú, en Marley, en el protagonista. Ell és el vincle entre les diferents onades d'immigrants que arrisquen la vida per saltar la tanca. Ell és l'heroi que avisa si hi ha una batuda violent dels agents marroquins. Ell pot veure, amb fredor, com és el dia a dia al camp. I quines estranyes relacions es poden produir entre una noia (que es fa passar per noi) i l'Abdul, el primer que el va recollir i acaronar.
L'actor David Martínez, amb uns pantalons marrons i un abric de pell i barba de pocs dies ja fa l'aparença d'un gos. que es rasca puntualment les puces. I que va visant als nousvinguts de quins són els perills en aquell camp de cabanes. Els espectadors es converteixen en aquests immigrants, però és una parença molt fictícia, sense la por que es va viure en la proposta de'n Rigola. Tot i així, el treball és complert perquè demostra que hi ha vida i un desig d'escapar de la misèria. Una situació que en Marley no acaba d'entendre. Ben mirat com a Ana y Serafín, els immigrants de Còrdova es desplacen a les barraques de Barcelona. Ho perden tot amb l'esperança de progressar i celebren quan, finalment, troben un pis a Ciutat Badia. Però han hagut d'abocar anys a poder subsistir i trobar la fórmula per situar-se. La immigració, dita il·legal, (tot i que amb els Drets Humans a la mà, l'adjectiu és incorrecte) són un pedra a la sabata a la societat acomodada. I que, avui, genera la incertesa de què passaria si nosaltres ens veiéssim obligats a emigrar lluny...
Les fotos de Samuel Aranda projectades al final evoquen a humanitat, són el petit escalf enmig de la misèria. Un clam a la necessitat de no mirar a un altre costat. Un gest que permet situar cada escena del muntatge en la veritat. Com aquell espectacle de Paquito forever que desmostrava que, efectivament, aquell personatge, havia existit i triomfat amb els Dagoll Dagom...
