Més que un lloc físic, El Sur és un sentiment.
L’obra sorgeix d’una trobada màgica entre el Mestre Morente i el Mestre Ullate als peus de l’Alhambra a Granada, fruit de la complicitat i de l’admiració va gestar aquesta coreografia que desprèn art i passió.
El Sur narra la història d’una dona, Estel, que víctima del menyspreu i la violència del seu marit es llança a buscar la llibertat i l’amor en braços d’un altre home, Bernardo. L’odi acabarà segant tràgicament la il·lusió dels nous amants, el sentiment dels quals sobreviurà més enllà de la mort.
L’expressió "el Sur" ens condueix de forma quasi inequívoca a visualitzar colors càlids, a percebre una sensació de temperatura alta, tant pel que fa referència al clima com a les passions. Però El Sur de Víctor Ullate no va per aquí ja que el coreògraf presenta una visió molt estilitzada de les característiques de la terra andalusa i de les cançons d’Enrique Morente, a qui el coreògraf dedica un homenatge a través de la revisió que ha fet de l’espectacle que la seva companyia va estrenar l’any 2005.
En aquest muntatge, els colors càlids són absents a favor d’una gamma de colors pastel que puntualment, en escasses escenes, són engolits per un blau i vermell ardents. Però l’estilització no es troba només en la plàstica sinó que, també, en el llenguatge coreogràfic, en el qual Ullate es manté fidel al seu estil, característic i notable per la seva sòlida base de dansa clàssica. Això fa que el dramàtic contingut de l’obra, que parla de maltractaments, d’amors censurats i de la recerca de la llibertat, no acabi d’assolir el to tràgic en què es desenvolupa la vida dels personatges. D’aquí bé que les escenes més alegres, protagonitzades generalment per imatges corals, siguin les més conseqüents amb la descripció del moment. Per exemple, entre altres, el fragment de les dones estenent i jugant amb roba blanca o el ball que té lloc al so de cançons com Los cuatro muleros i Tango del Chavico, que s’escolta en veu d’una magnífica Estrella Morente, també present en aquest homenatge al seu pare.
La qualitat dels ballarins és inqüestionable, si bé són les ballarines, especialment Marlen Fuerte en el rol de la protagonista, les que mostren les seves millors qualitats mitjançant unes variacions en les quals un impressionant moviment de braços i d’elevació de cames resultin quasi insultants. Afegint -hi el vol de les faldilles, les imatges atrapen per la seva gran plasticitat.
En aquest muntatge hi ha cançons inèdites que el gran Morente va cedir a Ullate i és al final de l’espectacle on el coreògraf, a partir de la mort del cantaor, ha creat una estampa emocionant: acompanyat per la cançó Quiebro, Josué Ullate, sens dubte el millor ballarí de la companyia, balla un excel·lent solo, sota una fotografia de Morente que presideix l’escenari.