La definició tòpica de comèdia i que qualsevol pot dir per fer-se l’entès és aquella fórmula que diu que la comèdia és tragèdia més temps. Viure la tragèdia perllongadament la redueix a drama primer i després a comèdia. No podem viure permanentment en l’angoixa i com si fos un mecanisme per sobreviure, al final deixem escapar algun apunt humorístic que intenti treure ferro de l’assumpte. L’humor és bàsic per viure més confortablement si pateixes una malaltia neurodegenerativa. Les atàxies són un tipus de síndromes que produeix la falta de control muscular i coordinació dels moviments voluntaris. Una persona afectada per alguna d’aquestes síndromes pot acabar tenint dificultats per caminar, recollir objectes o per parlar fins i tot. Tot això ho va descobrir la Virgínia Sánchez mentre va anar creant el seu nou text El temps que conta, que després d’estar al Teatre Gaudí durant el Grec, ha tornat al teatre de l’Eixample.
Virigínia Sánchez segueix la seva carrera com a dramaturga, directora e intèrpret creant projectes que busquen connectar amb un públic majoritari. És un teatre convencional, popular, sense més risc que explicar una bona història amb suficients components humans per a buscar l’empatia i dibuixant sempre uns personatges que els aflori la mala llet. Ara, en aquest nou projecte, ha sabut tocar la tecla correcta per combinar l’empatia i l’humor a través d’un conflicte que inclou un personatge en cadira de rodes afectat per l’Atàxia de Friedrich, un germà bastant pagat de si mateix i una ex ressentida.
Ens trobem davant una història que ben desenvolupada podria acabar sent una pel·lícula d’èxit en l’estela de les comèdies franceses tipus Intocable. Però de moment es tracta d’una divertida comèdia de personatges on el conflicte principal és el retrobament d’uns germans, el Toni i l’Aitor, en el pis del segon on venen a deixar l’urna amb les restes del pare. La distància que separa els dos germans es fa palesa des del minut u: el Toni, tot i estar en cadira de rodes, no deixa de burxar al seu germà, de burlar-se del seu estil de vida tan allunyat del germà que recorda quan eren adolescents; l’Aitor, tracta d’evitar el seu germà, excusant-se amb la feina de trader (aquests que juguen a la borsa les 24 hores del dia). A poc a poc, però es van descobrint aspectes de la vida d’un i altre, dosificats, buscant el difícil equilibri entre la comèdia i el drama i al mateix tractant de ser educatiu, explicant i mostrant alguns dels efectes de l’atàxia que perjudiquen el Toni. Però la malaltia en el fons és conjuntural, no es posa al capdavant del conflicte, sinó que serveix com un dels factors que han afectat al distanciament entre els dos germans.
Feia esment, al principi, de la importància del temps en una comèdia. Aquí el temps és una variable circumstancial que afecta els dos personatges, però sobretot al Toni per qui cada dia és un dia més a prop d’una nova fase degenerativa. Però el seu optimisme el fa comptar sols els minuts bons, aquells que diu que valen tota una vida. Pel germà trader mentrestant és una variable que ha de controlar en tot moment per poder tancar les millors operacions possibles, enriquir la seva cartera i poder seguir moblant un pis de disseny, mancat de vida. Però l’arribada de la Lídia (i una operació borsària fallida) serà el catalitzador per poder trencar la barrera que separa els dos germans.
Un dels reptes per tot l’equip era el de ser respectuós amb el fet de parlar d’una malaltia tan poc comuna com l’Atàxia de Friedrich, però sense ser excessivament didàctic, ni moralista i poder agafar un cert distanciament que els hi pogués permetre en riure-se’n del mort i del qui el vetlla sense caure en la frivolitat. El text ho aconsegueix, la direcció àgil (potser algunes transicions no calen o es poden enfocar d’una altra forma) i unes interpretacions que s’emmotllen bé al viatge emocional que fan els personatges. Especialment, Carlos Martino està francament bé en la interpretació del Toni. No és sols el fet d’estar amb cadira de rodes, tenir les mans engarrotades i limitar certs moviments, sinó sobretot és el treball gestual, la interpretació que fa amb la cara per remarcar cada broma, cada malícia que li llança al germà. Sempre amb un somriure sorneguer i buscant el gest que apuntali el gag.
El millor èxit? El d’actuar davant d’una sèrie d’afectats per les atàxies i rebre les millors felicitacions per tramar una bona història, entretinguda, respectuosa, però sense voler presentar a ningú com a víctima. Una història per celebrar la vida més que la mort. Perquè el temps conta.
