S'ho passen bé. Tots. I és el més important. Fa la impressió que els Buenafuente (la Sílvia i l'Andreu, hi falta la petita Joana que hauria fet el ple) han reunit uns quants amics (bé, és un dir, en tot cas, molts amics perquè tenen totes les localitats exhaurides abans d'aixecar el teló!) i s'han proposat fer-los passar una bona estona com si fessin teatre de saló al menjador de casa. Sense sofisticacions. Amb moltes ganes de ser graciosos més que només caure en gràcia. Fins i tot quan cau el teló, cau, de debò. I tot sempre tirant de veta del carisma universal de Don Juan, convertit aquí en Don Juan Tenorio Buenafuente.
És imprescindible que una francesilla (*) com aquesta compti amb intèrprets que, només sortir a l'escenari, els espectadors en facin de seguida una segona reinterpretació pel que en coneixen de les seves altres actuacions, sobretot les televisives. Això és el que passa amb els dos caps de cartell: l'actriu i còmica Sílvia Abril (que hi fa primer de salerosa Macarena, la cambrera de la taverna, i després d'innocent Doña Inés elevada al cub. I el comunicador i còmic (¿i també actor des d'ara?) Andreu Buenafuente, que hi fa, esclar, de Don Juan —un Don Juan molt Buenafuente sempre— barret de plomall al cap i espasa a la cintura.
A partir d'aquí, ja tenim mitja feina feta. Però l'altra mitja no pot ser d'anar per casa ni enllestir-la amb una sabata i una espardenya. I vet aquí com hi destaquen també, en diferents papers, l'actor David Olivares (Ciutti per una banda i Don Gonzalo, per l'altra), l'actor Roger Julià (fent de Tornera i de Luis Mejías, esplendorós quan el deixen actuar) i l'actriu Anna Bertran, que ha demanat una excedència de La Selva de cal Grasset (aquí fent seriosament d'Abadessa i alguns altres papers secundaris còmics al cent per cent com el de Doña Ana de Pantoja i Don Diego el cec, i el de Brígida, esplèndid personatge per a tots els públics que sembla sortit d'un conte fantàstic).
La dramatúrgia és d'Israel Solà (segell de La Calòrica), en la tradició del teatre satíric d'afeccionats dels típics Tenorios dels vells temps de Tots Sants, tot i que aquí es parla principalment de l'esclat que ja fa més de cinquanta anys representava veure junts a l'escenari, fent «Don Juan Tenorio», els cèlebres Joan Capri i Mary Santpere. I és just recordar igualment la parella Joan Pera i Lloll Bertran, més contemporània, també amb el seu «Tenorio».
Poc important és tot el que es pugui respectar, que hi és a picossades, del text original de José Zorrilla i el seu «Don Juan Tenorio». El que compta és l'aportació original, el trencament del guió establert, les catalanades tan resistents en altres temps, l'esqueixada de la representació com si encara fos una funció de preassaig, sobretot les confidències personals entre la parella Sílvia Abril i Andreu Buenafuente i els intents de treure's els draps bruts davant de tothom, l'intent de número de clown del frustrat trobador amb guitarra espanyola inclosa i el seu número de circ davant de teló que deixo per als espectadors, i dues escenes que pugen de to: la del balcó de Doña Ana de Pantoja amb l'afer de faldilles, mai més ben dit, com comprovaran els espectadors, i la del sofà amb Doña Inés on, aquí sí, tota la troupe ha optat per donar-li el tomb i ha convertit en feminista el tarannà de Doña Inés en el seu picaresc vol i dol, amb revolt seductor d'escapulari inclòs i rebolcada feixuga carregada de greix (la nevera no perdona).
Tots plegats, cal tenir-ho en compte, sota la direcció de l'actor i director Carles Sans (exTricicle) que deixa la seva empremta personal en algun moment de la representació, amb el gest o la picaresca del mut i que es fan més que evidents amb una picada d'ullet cap als espectadors de la recentment tancada companyia de Joan Gràcia, Paco Mir i el mateix Carles Sans.
«El Tenoriu» que s'han empescat els d'El Terrat i The Mediapro Studio, amb la complicitat del Teatre Poliorama, recupera una tradició que als més puristes els pot semblar superada pel temps, però que, mentre hi hagi gana i llepolia, es pot posar al costat dels quilos de castanyes torrades, els quilos de moniatos cuits i els quilos de panellets de pinyons que encara es consumeixen en aquest convuls segle XXI.
I, si no, diguem, com diria el Tenoriu en sevillà, però ara en vers català traduït pel Google casolà: “¿No és veritat, àngel d'amor, que en aquesta precària i desconcertant època teatral, més pura la lluna brilla i, fent «El Tenoriu», s'hi respira millor?”. No us perdeu el crit final de Doña Inés, puny enlaire, que sembla inspirat en la crida d'Scarlett O'Hara a «Gone with the wind» (Allò que el vent s'endugué). En aquest cas, el que queda ben clar és que l'hàbit no fa la monja.
(*) Nota del crític: Fer una francesilla es diu, en català, de l'expressió sexual que en la llengua de Don Juan Tenorio seria “echar una cana al aire”. Si no es vero, es ben trovato.
