El tiempo inmóvil

Teatre | Nous formats

informació obra


Autoria:
Silvia Delagneau i Alejo Levis
Intèrprets:
Carla Torres
Direcció:
Silvia Delagneau, Alejo Levis
Escenografia:
Silvia Delagneau
Dramatúrgia:
Alejo Levis
So:
Alejo Levis
Vídeo:
Alejo Levis
Companyia:
INDI GEST
Producció:
INDI GEST
Sinopsi:

Un peatge, una dona a dins esperant un canvi de torn que mai no arriba. Una experiència teatral, visual i sonora amb un personatge que s’explica a través de la seva imaginació i no de l’acció. Perquè aquí no hi ha temps, només una il·lusió de present en la qual Beckett i Lynch es podrien trobar. La nostra peatgista, acompanyada pel xiuxiueig i les llums d’alguns cotxes distants, s’esforçarà fer fer-nos oblidar el final, que sempre és el mateix i al qual preferiríem no haver de mirar als ulls. Però “ni dormint no se l’enganya, ni parlant malament, ni recordant malament.” Aquest és el retrat d’un personatge sense ningú amb qui parlar, sense un present en què poder viure una història però amb un refugi, i el que no està fora està dins d’ella.

Crítica: El tiempo inmóvil

29/05/2014

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Aída Pallarès

En una cabina de peatges on passa cap cotxe, una dona espera un canvi de torn que (probablement) mai arribarà. És el punt de partida d’El tiempo inmóvil, una proposta arriscada i valenta de Silvia Delagneau i Alejo Levis que es pot veure actualment a La Seca Espai Brossa. A falta d’un present en el qual refugiar-se, la protagonista, interpretada per Carla Torres, s’explica i viu a través de la imaginació. El tiempo inmóvil, doncs, no segueix una trama lineal sinó que està formada per un conjunt d’anècdotes amb les que la dona intenta ocupar aquest (no) temps.

Aquest és, al meu entendre, el punt fort i alhora feble de l’espectacle. Per una banda, a nivell conceptual, planteja un dilema teatral interessant: si no hi ha acció i no hi ha present, hi pot haver teatre o és una il·lusió del present? I precisament perquè es tracta d’un punt de vista engrescador, al més pur estil Beckett, en el text s’hi troba a faltar una mica més de profunditat, de conflicte existencial. Per altra banda, potser el muntatge milloraria en un espai més petit on els espectadors sentissin, de ben a prop, l’angoixa latent de la protagonista. Tot i així, és d’agrair,-i molt-, que encara hi hagi teatres com La Seca Espai Brossa oberts a propostes menys convencionals però igual, o més, estimulants.