El tiempo inmóvil

Teatre | Nous formats

informació obra


Autoria:
Silvia Delagneau i Alejo Levis
Intèrprets:
Carla Torres
Direcció:
Silvia Delagneau, Alejo Levis
Escenografia:
Silvia Delagneau
Dramatúrgia:
Alejo Levis
So:
Alejo Levis
Vídeo:
Alejo Levis
Companyia:
INDI GEST
Producció:
INDI GEST
Sinopsi:

Un peatge, una dona a dins esperant un canvi de torn que mai no arriba. Una experiència teatral, visual i sonora amb un personatge que s’explica a través de la seva imaginació i no de l’acció. Perquè aquí no hi ha temps, només una il·lusió de present en la qual Beckett i Lynch es podrien trobar. La nostra peatgista, acompanyada pel xiuxiueig i les llums d’alguns cotxes distants, s’esforçarà fer fer-nos oblidar el final, que sempre és el mateix i al qual preferiríem no haver de mirar als ulls. Però “ni dormint no se l’enganya, ni parlant malament, ni recordant malament.” Aquest és el retrat d’un personatge sense ningú amb qui parlar, sense un present en què poder viure una història però amb un refugi, i el que no està fora està dins d’ella.

Crítica: El tiempo inmóvil

06/06/2014

La soledat no va enlloc

per Jordi Bordes

Té molt de Beckett, certament, aquesta posada en escena d'El tiempo inmóvil: una dona espera amb l'única companyia de la ràdio i del seu món. té molt de la Winnie de Dies feliços, però la dona del peatge ja està desconsolada. Res, noi tant sols el record o la imaginació més primària i sexual la treuen d'aquell sopor que la permet seguir vivint tot i que no trobi gaire motius per disfrutar. És nihilista. Res la salvarà. La seva feina inútil li constata que la seva vida és, en realitat, morta. I que ningú li troba a faltar. És la deshumanització de Beckett, també amb un empresonament del personatge (no entre pedres, sií en la seva garita). La diferència és que les projeccions i els binocles li permeten veure més enllà. O imaginar més enllà. Ningú s'atura en aquest peatge. I qui ho fa aconsegueix superar la barrera sense pagar i ella ni tant sols els crida l'atenció. Una obraque il·lustra una escena tant vulgar com apocalíptica. Que, en tot cas, acconsegueix redimir amb els treballadors de peatges. La propera vegada que pagui peatge els hi somriuré: certament, la seva vidasembla més propera a la buidor de la Carla que a la de l'anunci en què s'enamoren dos controladors de peatges amb un  cafè soluble...