Un home elegant, actor. Un majordom. Una cita
amb un aristòcrata que té un concepte molt particular del teatre, de la
realitat, de la ficció, dels sentiments sobre les taules. Una espera
inquietant. El senyor de la casa no ve. Una copa de vi de Xipre. Una altra. I
tres. L’espera no s’acaba. “Me’n vaig, això és una manca de respecte”. Però tot
s’arregla: el senyor apareix en escena. Vol que el prestigiós actor representi un
determinat passatge d’una obra que ell ha escrit, el de la mort de Sòcrates. I
haurà de ser una interpretació segons les teories del senyor: sentint els
sentiments per transmetre’ls. Sinceritat, pura fidelitat, la perfecció
interpretativa. “El teatre no ha de ser ficció, ha de ser el plaer de violar
les normes establertes”, diu l’amo de casa. Però el que ha d’interpretar
l’actor és... la mort. Ha de sentir la mort per convèncer el seu amfitrió i,
així, salvar la vida. Però el vi xipriota... què tenia aquell vi massa dolç,
que li fa trontollar les cames? Què va beure Sòcrates per suïcidar-se? El joc
pervers que persegueix el noble ja té tots els elements i, sense que el
convidat se n’adoni, la funció ha començat.
L’obra del valencià Rodolf Sirera, ubicada
entre els segles XVIII i XIX, i interpretada per dos grans argentins (Miguel
Ángel Solá y Daniel Freire) i dirigida per Mario Gas, es converteix una
trepidant cursa contrarrellotge amb un misteri que, a poc a poc, magistralment,
esdevé en suspens: el públic va intuint el què està passant, però l’actor, no.
I es veu dominat, humiliat, gairebé hipnotitzat. Es retorç al terra, als peus
del seu Déu, de qui el pot mantenir en vida. Plora, riu, suplica, s’ofega en el
propi plor. La tensió va creixent fins arribar a límits desconeguts. Són els
límits entre la ficció i la realitat, entre el teatre i la vida; els que
l’aristòcrata vol esborrar per sempre en una representació que ha de ser, per
força, única.
A banda de la interpretació dels únics
protagonistes, l’escenografia, la il·luminació i la música juguen un paper
important a El veneno del teatro.
Mantenen aquest in crescendo que ens
atrapa en una invisible xarxa de perversitat. Els jocs de llum desbudellen el
màrtir i enalteixen el senyor, accentuant els convencionalismes, què és el que
són les classes socials, tal com coincideixen a dir els dos al principi.
L’elegant i austera sala de la noble mansió es converteix en una (presumpta)
tomba i les comptades intervencions musicals acaben d’amanir una atmosfera que,
dit sigui de pas, va de la mà del majestuós teatre Romea.
Tot plegat dura poc més d’una hora. Bravo. No
cal més. És una hora intensíssima, que desgasta els actors i fins i tot els
espectants espectadors. Pensar on es troben els límits de la ficció, fins a on
es pot arribar per transmetre un sentiment, què pot arribar a passar quan
aquest sentiment és la mort i s’ha de viure en la pròpia pell per
transmetre’l... és una feina addictiva i molt estressant.
