Els contes populars són el millor material per crear obres divertides que perverteixin la historia original per dóna’ls-hi nous enfocaments que piquin l’ullet a l’actualitat o si més no tinguin una forma que trenqui els convencionalismes i la faci més propera. I quan es fa això tenint en compte que el target principal són criatures de més de cinc anys, les possibilitats es multipliquen. Aquesta lliçó la tenen ben apresa els de La Roda Produccions. Ja porten a l’esquena alguns contes populars posats a l’escenari i molts en format musical. Un d’aquests continua girant i s’ha tornat a programar al Jove Teatre Regina. És El vestit Pop de l’emperador. Despullen la vanitat de l’emperador a cop de música disco pop i amb colors estridents.
A mitjans dels noranta es va fer famosa una divertida banda de pop danesa que es feien dir Cartoons. La seva particularitat estètica eren les estrambòtiques perruques i vestits. No sé si és la font d’inspiració, però Antonio Harillo, el dissenyador, ha creat tot un vestuari i unes perruques de goma de colors vius i contrastats que omplen de vitalitat l’escenari. Darrera una escenografia funcional de plafons amb dos cares ens ubiquen en diversos paratges (haig d’admetre que els rellotges em tenien descol·locat). La paleta de colors segueix la mateixa tònica i les llums de colors també ens donaran vàries tonalitats adequades a la festa. En el regne de l’emperador danès imperen els colors saturats.
Sempre he pensat que la història de El Vestit de l’Emperador és curta, que el nus és molt prim i que ràpidament arriba al final. Però Dani Cherta i Keco Pujol (director i autor el primer, compositor i lletrista el segon) saben estirar la història amb un quartet de personatges divertits principals i una nova nèmesis a l’Emperador que ajuda a crear escenes divertides (com la del duel) i a remarcar la moralina del final: importa més valorar els teus amics i la teva família que el teu propi aspecte. O com diu el propi conseller, la vanitat és tan transparent com el vestit de l’emperador i més val.
Els personatges connecten amb els infants de manera directa, interpel·lant-los i fent-los pujar a l’escenari (amb alguns pares també). Tant poden ajudar a formar un ring com a exercir de models esplèndids en una Fashion Week ben estrambòtica i que serveix per presentar el nou vestit de l’emperador. Si que és veritat que no han volgut comptar amb la resposta del públic en el moment en que aquest es mostra amb pijama al públic. Han preferit tirar de comentaris i rialles enllaunades, en comptes d’ajudar a provocar el riure i els comentaris dels més petits.
Si l’esclat de colors transmet alegria i joc, la música transporta als més grans a la pista de la discoteca amb clàssics disco com Born to be alive, YMCA o la Donna Summer. Però aquesta música tan popular, alegre i despreocupada connecta també amb els més petits. Però sokls parlem de la base, les cançons composades barregen ritmes com el cha, cha, cha, el tango o disco. Però sobretot són cançons senzilles, les quals retraten més les misèries i burles de cada personatge. Però la penúltima, la balada de redempció de l’Emperador, amb un punt èpic que recorda a El petit príncep, és la que ens fa avançar en l’acció cap al final. El final de festa on fan participar a tot el públic, en canvi, sembla un homenatge encobert al final de Kinky Boots, un musical americà d’èxit que aquí no ha arribat.
