El zoo de vidre

Teatre

informació obra


Direcció:
Boris Rotenstein
Il·luminació:
Alberto Rodríguez
Intèrprets:
Jorge Velasco, Alícia Lorente, Mercè Managuerra, Jordi Robles
Escenografia:
Paula Miranda, Joan Viscasillas, Alfonso Ferri
Vestuari:
Georgina Viñolo
Producció:
Gabriella Dilorenzo
Autoria:
Basat en Mahabharata (anònim)
Adaptació:
Peter Brook
Sinopsi:

L'argument s'edifica entorn de la narració del personatge Tom Wingfield que, en forma de confessió, revisita i reconsidera el món de la seva joventut des de la maduresa. Examina els seus propis somnis inconfessables, les inseguretats i fortaleses de la seva mare Amanda, la relació amb la fràgil germana que va abandonar i la inconsistència del somni americà que anhelava el jove Jim. 

Tom, àlter ego de l'autor, exposa als espectadors una història no resolta que continua provocant preguntes.

Crítica: El zoo de vidre

28/10/2016

Els personatges de Tennessee Williams desolats, despullats enmig d'un trist somni. Commou

per Jordi Bordes

La història, amb un notable aire autobiogràfic de Tenessee Williams s'ha vist sovint en el teatre amateur. I també és molt recent la versió de Josep Maria Pou al Goya (El zoo de vidre, 2014). És un drama fosc, trist, que per moments fa creure en el destí però que, de seguida torna a caure la desolació. Però és una història lluynana, habityualment. El mèrit de Boris Rotenstein és que l'ha convertida en el seu somni. Per això, l'autor que pensa o parla al balcó abans d'escapar-se al cinema mira i dialoga am el director rus.

El treball dels 4 actors és magistral. No surten del seu paper, ni tant sols per salludar, al final de tot. El mateix rotenstein entén la necessitat d'integrarse a l'escena com a cponvidat de pedra, de fet com l'ull de l'espectador: veu el mateix només que ell té la capacitat de tocar una campana suau, com fent que saltin de frames les escenes. O no. Donant-li una ressonència magnètica, que condensa.

De fet, Rotenstein juga a enfrontar els actors de La gavina a uns personatges que reprodueixen els rols. La baralla entre el fill autor i la mare possessiva, dominant (tot i que en situacions absolutament antagòniques). El mèrit d'aquesta posada en escena, tant essencialista és que aconsegueix commoure amb un desenvolupament conegut per a molts espectadors. I és perquè els actors viuen els seus personatges com si fos la primera vegada. Tots ploren. tots s'equivoquen i el malson deixa un estrany nus al cor del públic. Les funcions acaben diumenge. Ja cal que no badin!