El zoo de vidre

Teatre

informació obra


Autoria:
Tennessee Williams
Direcció:
Josep Maria Pou
Traducció:
Emili Teixidor
Intèrprets:
Míriam Iscla, Dafnis Balduz, Meritxell Calvo, Peter Vives
Escenografia:
Sebastià Brosa
Il·luminació:
Albert Faura
Vestuari:
María Araujo
So:
Àlex Polls
Caracterització:
Toni Santos
Producció:
Focus
Sinopsi:

El zoo de vidre (The Glass Menagerie), primer gran èxit teatral de Tennessee Williams, escrit el 1944 i portat al cinema en diferents ocasions, la darrera el 1987 amb Joanne Woodward en el paper d’Amanda, la mare controladora i tanmateix tendra, que busca desesperadament un futur millor per als seus fills, durant els desoladors anys de la Gran Depressió nord-americana dels anys trenta.

Crítica: El zoo de vidre

22/05/2014

Nines de porcellana en una Amèrica desorientada

per Jordi Bordes

Josep Maria Pou signa un espectacle, molt coherent en la línia del teatre Goya Codorníu, tant per temàtica i to, com per estètica. Tennesse William respira millor gràcies a la proximitat (que no permetia la Sala Gran del TNC a La rosa tatuada de fa uns mesos). Tot i això, la situació dels personatges és molt episòdica: que no es pot traslladar a la Catalunya del segle XXI. Sí que traspassen les emocions com la nostàlgia per un temps passat de la mare (una continguda Míriam Iscla que no pot explotar tots els seus registres perquè el seu personatge no reconeix mai la seva part de culpa de la seva odissea emocional); la por al futur de la filla (una tímida Meritxell Calvo que presenta un personatge antagònic al seu debut de Venus in fur, de fa cosa d'un any); les ànsies per escapar-se de l'opressió del fill (un Dafnis Balduz, que també executa el paper de narrador reforçant el to autobiogràfic de la peça respecte Tennessee Williams). Per últim, Peter Vives és un il·lusionant amic que es troba abocat a ser el xicot de la germana. Ell és honest i optimista. L'amor li dóna la seguretat que els altres no disposen obsessionat en sentir-se víctimes.

Hi ha una insistència en mostrar les figures de vidre del títol, com si fos una icona religiosa. Segurament, si no es fes no quedaria prou remarcat el món interior de la noia, però tampoc sembla la millor de les solucions aquesta presència constant en un pedestal il·luminat, fins i tot quan se'n va la llum al pis, en plena tempesta...