Quan a una persona (en l’actualitat, al segle XVII o a la
prehistòria) se li toquen molt les pilotes, esclata. I aquest esclat pot sorgir
de diferents maneres, en funció de molts factors: la seva personalitat, la
personalitat de l’ofensor, la conjuntura histórica, l’alineació dels planetes…
A Sor Juana Inés de la Cruz (una ment prodigiosa i inquieta mexicana que es va
fer monja per poder estudiar) li van tocar molt els ovaris (de fet, com a
qualsevol dona que, a la seva época –finals del 1600- es dediqués a llegir, a
escriure, a pensar) i va esclatar responent a una carta acusadora amb una altra
d’irónica, elegant, intel·ligent, culta, avançadíssima al seu temps (potser,
fins i tot, al nostre!) en la qual s’ha
vist el primer manifest feminista de la història, com a mínim, a
Llatinoamèrica. Aquesta missiva és la Respuesta
a Sor Filatea, el pseudònim amb el qual el bisbe de Puebla recriminava públicament
a Sor Juana Inés que es dediqués, pecaminosament (esclar), a tasques d’homes:
pensar, llegir, escriure, etcétera. La monja vomita 250 pàgines de retrets amb
argumentacions, disquisicions, polèmiques, evidències… veritats, en una
paraula, que a la seva época ningú no va entendre (pocs devien poder llegir-les).
“Morí en 1691, no en 1695, como dice Wikipedia”, diu la protagonista en
començar la funció, des de fora de l’escenari. De fet, quan va escriure aquesta
carta va deixar de viure, es va deixar anar fins que, l’any que diu la Viquipèdia,
li va arribar l’hora i va morir de
pesta.
Assun Planas i Marisol Ramírez plasmen en una hora el rovell
de l’ou de la carta d’una manera originalment ágil i, alhora, fidel al text
original, tan recargolat, tan encisador, tan barroc. Ella ens explica amb
detall tot el que va pasar i oxigena el guió amb flash-forwards que ens fan pensar quant han canviat els temps.
Aquesta monja, des de la seva cel·la de
les Jerònimes, vestida de monja, fent coses de monja (pelar patates, resar
sense gaire convenciment…) es comunica amb el segle XXI per evidenciar-nos que tampoc
hem avançat tant: qui coneix tot el reguitzell de noms de dones il·lustres que
ella enumera (durant un minut i mig!), des d’ella mateixa fins a Serena
Williams, passant per Marie Curie, Frida Kahlo, La Pasionaria, Hipatia…? Qui
sap qui va ser aquesta Sor Juana Inés? Ella entén que podría haver sigut una
raresa de fira, com la dona barbuda, l’home elefant o l’home sense cames…: “Amb
tots vostès… la dona que pensa!!!” Gairebé contemporània de Descartes, Marisol
Ramírez explica que, si s’haguessin conegut, ella hauria estat la seva amiga,
sens dubte, però… “Descartes anava amb una llanterna il·luminant-ho tot; Sor Juana
hauria anat amb una espelma petita, frágil, que qualsevol bufada l’hauria apagat”.
L’atmosfera de l’obra reprodueix l’època de la religiosa:
llibres, cistells, el rosari, la roba monacal que es posa, la llum de la cel·la…
Sobre una pantalla, un quadre d’ella i una carta, la carta, que es va estripant
a mesura que ella va parlant. Les projeccions audiovisuals aporten una visió
actual del tema: des de la ignorància fins a les aspiracions, les critiques,
les reivindicacions. La interpretació de Ramírez permet copsar tots els girs
del llenguatge, els jocs de paraules, la ironia i els sentits amagats d’una
carta enormement rica que pocs, molts pocs, han llegit o arribaran a llegir.
