Els clàssics van al cabaret

Òpera

informació obra


Composició musical:
C. Debussy, I. Stravinsky, P. Hindemith
Direcció:
Andrea Segura
Intèrprets:
Uma Ysamat (veu i piano), Josep Colom (piano)
Companyia:
Elquemaquedadeteatre
Autoria:
Andreu Banús
Sinopsi:

La idea de l'elaboració d'aquest programa, va venir a partir de les cançons a l'estil del més pur cabaret berlinès que Arnold Schönberg va escriure a principis del passat segle, en un moment de jove maduresa.

El fet que un compositor que ha passat a la història amb músiques d'enorme transcendència i que va idear un sistema de composició nou i fecund, manifestés també sense complexes el seu aspecte frívol i sarcàstic amb lletres subversives o picants, d’una estilització de música lleugera i un component canalla del seu entorn, ens va induir a buscar obres per a piano amb el mateix esperit i també en el music-hall o el circ, d’altres compositors alemanys, francesos i russos del mateix període. Tots ells situats per la història en primera línia de la música "culta", per a recrear una imaginària sessió de cabaret utilitzant aquestes peces entre les cançons de Schönberg.
Cançó, piano sol i a 4 mans, compositors d'àmbits culturals molt distints, són barrejats sense solució de continuïtat perquè en el cabaret busquem diversió, contrast i interpel·lació al públic i no un acte cultural hieràtic i ritualista.

Crítica: Els clàssics van al cabaret

28/12/2015

Apassionant joc cabareter d'intencions però curt de treball de personatges

per Jordi Bordes

Uma Ysamat i Josep Colom tornen amb una nova proposta en què proven de vincular autors poc estimats pel gran públic com Schönberg o Stravinsky i Hindemith o intrigants com Satie, Debussy i Ravel en una vetllada amb aire de cabaret (en realitat, més naïf que pervertidor). La proposta permet gaudir d’interpretacions líriques i d’un joc constant al piano. Però, si l’aire havia de ser el de cabaret, caldria garantir una connexió més directa amb l’espectador. Ara és massa distant. No n’hi ha prou amb pujar-se al piano, tot i que sí que podria ser suggerent si la il·luminació fos ajustada. El moviment d'Uma és constant amb la voluntat de ser juganera,un punt picant, però quedant-se molt a l'epidermis del que podria ser una presentadora o madam d'un cabaret. En aquesta peça, és l'home el que treu la poma i la dona la que fa la segona mossegada (removent els papers d'adam i Eva). Més endavant, aparreix un raïm que, pretén ser molt evocadorament eròtic i encara, una pera concloent. Li falta intenció o voluntat i, per això,la broma queda a mitges inomés es pot destacar el treball al piano (a quatre mans) i el cant. diu colom, només d'arrencada, que aquestes peces són una provocació d'uns músics de gran talent, un joc, però que no aconsegueixen traslladar al món de l'excés que podria ser The hole, per posar un exemple ben extrem...

 En tot cas, és interessant veure un capítol més d’Ysamat en el seu passatge de canta-actriu amb altres exemples com La voix humaine (Espai Brossa, 2010).