Hi ha una característica en els espectacles que crea i dirigeix des de fa més de vint anys el showman Marcel Tomàs (Girona, 1972). I és que tot el que s'hi fa hi està mil·limètricament “configurat”, fins al més mínim detall, amb rigor i pulcritud, des d'un got d'aigua a un mocador per eixugar la suor, sense que hi hagi cap fissura durant tota la trama ni que trontolli el ritme en una proposta que, en aquest cas, fusiona el concert amb el teatre a través de la història del jazz i fa un homenatge a un dels principals creadors jazzístics, Duke Ellington.
El repartiment de l'espectacle l'integren nou músics —tal com està el pati i a aquestes alçades, tota una banda de jazz—, un actor que fa de camàlic i tots els papers de l'auca, i el mestre de cerimònies (el mateix Marcel Tomàs), que omple gran part del guió del discurs de presentació.
L'espectacle «Els colors de Duke Ellington», que va arrencar a Temporada Alta, pot ser d'aquells per a tots els públics, que no vol dir que sigui per a joves sinó que sobretot, pel seu contingut i per la seva picaresca, connecta amb els adults i, d'entre els adults, per descomptat, amb aquells que han estat seguidors empedreïts del gènere del jazz.
Marcel Tomàs és un actor complet, allò que en diríem un home orquestra amb multitud de registres, capaç de passar de presentador a humorista, d'humorista a clown, de clown a cantant, de cantant a narrador i de narrador a personatge de ficció.
Espectacle d'americanes de lluentons, amb la voluntat divulgativa de situar les diferents etapes del jazz amb el seu moment històric i social, des dels orígens dels camps de cotó als clubs de nit de la gran metròpoli del jazz, de les primeres miniorquestres a les màfies dels clubs i també amb caracteritzacions de màscares que amplien la mirada des de la ficció de l'època de l'esplendor musical del jazz que contrasta amb els inicis del viatge geogràfic des de Nova Orleans de la música en un petit tren en miniatura que crea l'escenari.
Hi ha molta gresca, interacció amb els espectadors, canvis de ritme musical, peces conegudes del jazz, solos per a cadascun dels músics, joc de bromes i picabaralles entre els músics amb banda sonora de cadascun dels instruments i fins i tot trets, sang de mentida i un funeral que acaba com el rosari de l'aurora després d'una escena semblant al joc del penjat amb el músic difunt.
L'actor i director Marcel Tomàs diu que fa una mena d'humor clàssic tot i que admet que l'humor actual ha tirat la casa per la finestra i acostuma a ser més estripat. El de Marcel Tomàs és l'humor elegant, fet a casa, de referències locals, amable, sense sortides de to ni exabruptes d'urgència per provocar el riure fàcil. Ell acompanya la interpretació amb el gest, la veu, l'entonació, el ritme i la música. S'acosta a Buster Keaton, a Charles Chaplin, als Tricicles i, en algun moment, al registre de l'herència capriana modernitzada.
És l'humor que connecta perquè fa pessigolles a la fibra sensible i a ritme de jazz encomana les ganes de moure el cos. Com a mostra, el numeret espetarrant de ball de l'actor Joel Joan (encara en la pell d'«El Gran Comediant»), un dels espectadors d'aquesta funció única de la companyia gironina de Marcel Tomàs al Teatre Condal, un diumenge assolellat al migdia, amb la banda fent encara tres trucs i repicó de comiat al carrer, a l'entrada del teatre. Jazz d'època com si fos el Paral·lel d'abans, vaja. (...)
