A partir de l’obra homònima d’Antoni
Rovira i Virgili, ‘Els darrers dies de la Catalunya republicana’ recrea les
vivències de l’escriptor i polític català en el seu exili a França el 1939. Un
sol actor (Jordi Hervàs) posa veu i cos al personatge, però no es tracta d’un
monòleg introspectiu; recull una experiència compartida, plural. L’acompanya en
directe un violoncel (Edmon Bosch) que, com una segona veu, integra
harmònicament la corda al relat dels fets. Hi dibuixa la tensa i incerta
atmosfera sonora d’aquell període –no hi faltaran els temuts avions bèl·lics– i
interpreta peces tan nostrades com Els
Segadors, El cant dels ocells i El rossinyol.
Sis maletes de viatge conformen el
principal element d’una escenografia sòbria, però efectiva i escaient per il·lustrar
cadascuna de les escenes. De diferents mides i colors, apilades, en filera o
escampades, les maletes es transformen en un llit, un faristol o la línia de
resistència Garraf-Calaf. També s’usen altres objectes com un petit cotxe
antic, un mol·lusc o una munió de papers per remetre a un lloc o una situació. Uns
recursos que treuen el màxim rendiment de la màgia del teatre: la capacitat
d’evocar.
L’espectacle és ideal per al petit
format i té el ritme, les cadències i les respiracions necessàries perquè aquest
diari personal que combina Història, anècdotes i pensaments no resulti monòton
i excessivament narratiu. La fórmula d’un diàleg amb Lluís Companys, unes
declaracions de Pi i Sunyer i la cordialitat amb el porter de l’Ajuntament de
Girona són una bona aposta per aportar noves notes al discurs. Tot i això,
certa densitat i precisió en la descripció d’alguns passatges frenen puntualment
l’agilitat de l’acció.
Destaca la cura per l’estètica amb
vestuari d’època i una uniformitat cromàtica que transporta a aquells temps,
així com la sensibilitat amb què es toca el dolor que va comportar, a tots
nivells, la Guerra Civil. És socialment evident que les ferides del franquisme
encara no han cicatritzat i necessitem parlar-ne en diferents àmbits –sense moure’ns
del teatre, ara mateix comparteixen cartellera diferents produccions com ‘In Memoriam’,
que homenatja la lleva del biberó, i ‘El florido pensil (nenes)’, que parodia
l’escola de postguerra–, i és d’extrema importància la manera COM es fa. A ‘Els
darrers dies de la Catalunya republicana’ la dramatúrgia és fidel a la ploma de
Rovira i Virgili i el sentiment, contingut, culmina en una emoció honesta i
versemblant en el traspàs de la frontera.
