Aquest espectacle és la narració verídica d’uns dies dramàtics viscuts per l’escriptor, historiador i polític, Antoni Rovira i Virgili, quan entra en fase culminant l’ofensiva final de Franco contra Catalunya. Narració de l’angoixa, la desfeta i l’èxode dels catalans, que han estat les principals víctimes de la guerra encesa a Espanya per l’alçament militar de l’any 1936.
Multitud de temes connecten els anys 30 amb l’actualitat: les relacions entre Catalunya i Espanya, els èxodes per Europa i la por a la pèrdua de la pròpia identitat. Rovira i Virgili narra, en primera persona, el viatge sense retorn que va fer amb la seva família i diverses personalitats polítiques i culturals fins a França. En aquest viatge, compartirà amb la resta de catalans i catalanes tots els dolors: La pèrdua de la llar, la fam, el fred i la incertitud del demà.
L’espectacle és un diàleg entre el personatge Antoni Rovira i Virgili i un violoncel·lista que s’expressa amb el seu instrument.
A partir de l’obra homònima d’Antoni Rovira i Virgili, ‘Els darrers dies de la Catalunya republicana’ recrea les vivències de l’escriptor i polític català en el seu exili a França el 1939. Un sol actor (Jordi Hervàs) posa veu i cos al personatge, però no es tracta d’un monòleg introspectiu; recull una experiència compartida, plural. L’acompanya en directe un violoncel (Edmon Bosch) que, com una segona veu, integra harmònicament la corda al relat dels fets. Hi dibuixa la tensa i incerta atmosfera sonora d’aquell període –no hi faltaran els temuts avions bèl·lics– i interpreta peces tan nostrades com Els Segadors, El cant dels ocells i El rossinyol.
Sis maletes de viatge conformen el principal element d’una escenografia sòbria, però efectiva i escaient per il·lustrar cadascuna de les escenes. De diferents mides i colors, apilades, en filera o escampades, les maletes es transformen en un llit, un faristol o la línia de resistència Garraf-Calaf. També s’usen altres objectes com un petit cotxe antic, un mol·lusc o una munió de papers per remetre a un lloc o una situació. Uns recursos que treuen el màxim rendiment de la màgia del teatre: la capacitat d’evocar.
L’espectacle és ideal per al petit format i té el ritme, les cadències i les respiracions necessàries perquè aquest diari personal que combina Història, anècdotes i pensaments no resulti monòton i excessivament narratiu. La fórmula d’un diàleg amb Lluís Companys, unes declaracions de Pi i Sunyer i la cordialitat amb el porter de l’Ajuntament de Girona són una bona aposta per aportar noves notes al discurs. Tot i això, certa densitat i precisió en la descripció d’alguns passatges frenen puntualment l’agilitat de l’acció.
Destaca la cura per l’estètica amb vestuari d’època i una uniformitat cromàtica que transporta a aquells temps, així com la sensibilitat amb què es toca el dolor que va comportar, a tots nivells, la Guerra Civil. És socialment evident que les ferides del franquisme encara no han cicatritzat i necessitem parlar-ne en diferents àmbits –sense moure’ns del teatre, ara mateix comparteixen cartellera diferents produccions com ‘In Memoriam’, que homenatja la lleva del biberó, i ‘El florido pensil (nenes)’, que parodia l’escola de postguerra–, i és d’extrema importància la manera COM es fa. A ‘Els darrers dies de la Catalunya republicana’ la dramatúrgia és fidel a la ploma de Rovira i Virgili i el sentiment, contingut, culmina en una emoció honesta i versemblant en el traspàs de la frontera.