Confesso que no sempre em miro prou bé tots els detalls dels
espectacles als quals em conviden, amb la intenció, que dono per entesa,
que escrigui una crítica o bé que conegui la companyia per tenir un
intercanvi d’impressions amb ells sobre els resultats o fins i tot
orientacions o una possibilitat de distribució en circuits escolars.
Ja m’hauria d’haver estranyat anar a veure uns ‘Músics de Bremen’ un
dia entre setmana a les 20:30 hores i al BARTS! No és, però, la primera
vegada que vaig a una d’aquestes cites sense saber ben bé què és ni de
qui. FEMAREC?? Em sonava més aviat com una productora d’aquestes que
volen fer una presentació ‘por todo lo alto’ d’un espectacle adreçat a
infants (el títol així ho indicava) però -aquest cop sí- amb tota la
‘qualitat’ de la que tothom sap que falta a l’espectacle
familiar del país, però que sovint s’estimben perquè menystenen la feina
dels que de debò en saben, i que porten anys fent bolos en condicions
no sembre favorables, i han après (i ensenyat) com connectar amb aquest
públic.
Un BARTS a vessar de gent, no precisament infants ni adolescents, tot
i que n’hi havia, em va sobtar a l’entrar. I va començar l’acte, que
comptava amb uns presentadors de luxe, com ara Albert Gràcia i Keko
Pujol, responsables de la direcció escènica i musical, respectivament.
Que seria un musical, sí que ho sabia! Tots dos, amb to distès, divertit
i efectiu ens van presentar el veritable motiu de tot plegat: celebrar
el 25 aniversari de la fundació FEMAREC,
que agrupa col·lectius desafavorits, ajudant-los a trobar oportunitat
en un món on, fins i tot els que no en formem part -de moment i per
sort-, ja ens costa Déu i ajuda tirar endavant. Un petit tast d’un
taller de teatre sense paraules, una cançó cantada per un cor de no
menys de 40-50 persones, que recordava l’Oh, happy day! varen donar pas
al veritable centre de l’acte: El conte teatral-musical dels Músics de
Bremen.
Interpretat per persones que formen part del col·lectiu al qual es
dedica la Fundació, val a dir que la proposta té algunes grans virtuts:
- Està molt ben vestit, és a dir, l’escenografia, la música, els
vestuaris i utillatge, el so (treballen amb microfonia inalàmbrica) i,
sobretot, la il·luminació, són totalment professionals. Vaja, que a bona
part d’espectacles familiars ja els agradaria.
- Els actors, en general, ho fan força bé, a un nivell de teatre
amateur mig-alt com a mínim, això sense tenir gaire en compte les seves
dificultats personals. I en aquells/lles sense gaire fluïdesa, funciona a
parts iguals la bona predisposició del públic, i una direcció que ha
sabut fer de la necessitat virtut i unes gotetes molt encertades
d’auto-humor, aconsegueixen convertir l’experiència en molt agradable i
divertida.
- Alguns intèrprets, fins i tot varen traspassar el que seria una
feina ‘correcta’ fins a fer-nos gaudir i riure amb la seva identificació
amb el personatge.
- La part musical impecable, i la cantada, sorprenentment correcta en molts moments.
- La proposta guionística, molt ajustada per explicar bé i de forma
clara la història, i aprofitar plenament les virtuts dels actors i, qui
sap, no fer-los posar en jardins innecessaris.
Amb tot això, el resum seria que és un espectacle ‘amb ànima’ -què
millor dir d’un acte artístic?-, entenedor i que pot arribar a tots els
públics, per diferents vies i raons… cosa que ja li agradaria a un poder
dir de tot el que veu a la cartellera. Com comentava al sortir, em
venien al cap uns quants dels espectacles vistos els darrers mesos i
anys (especialment d’adults), que en aquest aspecte no podrien competir
amb la feina de tot l’equip de POT Teatre, el nou nom de la companyia,
que ahir ens van presentar, a través del logotip.
Al capdavall, és Teatre Social, una forma de creació que -de
diferents maneres- comença a sovintejar a Casa Nostra. Afortunadament.
Felicitats sinceres.
![]()
![]()
