«Els rapinyaires» és una comèdia en clau de thriller inscrita en la tendència neorural que es va heretar del moviment hippy dels anys seixanta i que es va democratitzar l'últim quart de segle XX, segurament que com a continuació, potser sense saber-ho, de la campanya subtil de “la caseta i l'hortet” dels temps de la República i Francesc Macià, una influència que s'ha reprès en el primer quart de segle XXI, sobretot a partir dels dos anys de confinament arran del coronavirus, amb la fugida massiva del medi urbà cap al medi de la natura.
L'autor Roc Esquius (Súria, Bages, 1982) arrenca la trama amb aquesta declaració de principis. Una de les protagonistes, la Clara (l'actriu Rafaela Rivas) fuig de la ciutat i de l'estrès acumulat, amb en Bernat (l'actor Òscar Jarque) un músic que no té on caure mort. La fugida és cap a un llogarret en decadència on han trobat només per 2 milions —ep, de pessetes!, que som als anys preolímpics i preeuros encara— una antiga casa que li ha venut una propietària rural amb vitalici fins a la seva mort. Una mort, esclar, produïda sospitosament molt poc temps després de la venda.
Però ja he dit que aquest és només el punt d'arrencada. El que de seguida enllaça l'autor és amb una faula. Parlo de “faula” perquè un dels personatges (en Bernat), en principi secundari i al final protagonista, s'encaterina amb les mirades del bosc d'un ocell rapinyaire i un conill. La presumpta “faula” s'endinsa en el poder per drets de vara adquirits, l'afany de l'especulació i l'engany justificat sobre l'engany.
L'estructura de l'obra fusiona una escena amb una altra, a vegades només amb un llampec d'il·luminació, cosa que dóna un dinamisme escènic inusual i atractiu a la vegada. Apareix l'alcalde (l'actor Ramon Godino), un homenot amb bat amenaçador que vetlla pel poble i per l'interès propi, esclar. Apareix la seva presumpta tieta (l'actriu Roser Batalla), una matrona que acaba demostrant que molts catalans, de les pedres, continuen fent-ne pans... o pessetes!
I les aparicions d'aquests dos personatges, entestats a adquirir al preu que sigui la vella casa de la veïna difunta a la parella d'urbanites acabats d'arribar al poble, desemboca en un joc de mans de negocis tèrbols que recorden com es van inflar les bombolles immobiliàries abans del crac del 2008 i com van infestar tantes poblacions rurals només amb l'interès de l'especulació.
¿I el registre de thriller? També hi és. Però aquesta és una sorpresa que han de descobrir els mateixos espectadors i que un es guardarà prou de desvelar. Com diria aquell, el director Nelson Valente —la seva mà escènica s'hi veu clarament— acabarà finalment “posant llum a la foscor”, ni que sigui amb una escopeta.
Només es pot dir que l'ambientació escenogràfica de l'antiga casa és una mena de fotografia en color sèpia: el vell quadre de la mestressa mig tort a la paret, el balancí que a vegades es belluga misteriosament, el terra de l'empostissat de fusta vella, el paraigüer i penja-robes amb mirall, l'armari del menjador amb la vitrina, la taula i les cadires de boga, el vell bagul que fa de banc i, sobretot, la pols acumulada de la casa tancada, una pols que dóna un aire de realisme a la ficció i que, quan s'espolsa amb la camussa, sembla que deixi en l'aire, amb el núvol blanc que aixeca, aquella vella dita que avui té un cert aire racista i que diu allò tan conegut que “de fora vindran que de casa ens trauran”. (...)
