No sé si estic fent exactament una
crítica. Aquest espectacle s'ha fet només un dia (dues sessions) i no puc
garantir que es repeteixi. Recordo que Lluís Pasqual, director del Lliure, ens
deia a la presentació "Potser això que fem ara ens pot durar 3 o
6 mesos més, depèn com vagi tot. Si tot continua, les càpsules
són necessàries i m'agradaria programar-ne d'una manera regular." Per
tant, preneu-vos-ho com una informació. Tinc moltes ganes d'explicar
l'experiència que vam viure ahir al teatre!
El Teatre d'Emergència, molt actiu a Londres i Estats Units,
sorgeix com una necessitat de reproduir l'actualitat amb un toc
dramatitzat. Explica coses que han sortit al diari al matí o, com a molt, durant la setmana. A Catalunya estem ara mateix vivint una situació política d'alta tensió informativa i que canvia a gran velocitat. Pasqual va anar a trobar Joan Yago i li va proposar la idea de portar a Gràcia un seguit de càpsules, de diferents autors, en clau de lectures dramatitzades, d'un màxim de 10 minuts i que parlin del moment però de tema lliure. De què podien parlar, de màxima actualitat? Doncs de diferents maneres d'entendre, viure i comprometre's amb el procés. 11 autors van fer els seus treballs i, tot i que són peces curtes, no es van programar totes juntes. Nosaltres vam veure ahir En procés 2
Coordinat per Joan Yago i amb direcció de Iban Beltran, En
procés 2 presenta 6 càpsules molt diferents, tant en l'argument com en la interpretació.
Però com impressiona quan, una al darrere l'altra, parlen de nosaltres, de un
mateix i de tots!
Entrem al teatre i una entranyable Imma Colomer ens rep amb
una abraçada manifestant-nos la seva satisfacció de veure'ns. Jo, com que la
conec, em vaig pensar al entrar que era una salutació personal! Però no.
Interpretava un text de Lali Àlvarez en què una persona gran, amb l'aigua, la
llum i la calefacció tallades o inexistents, ens explica la seva resistència
al pis de tota la vida que ja no pot pagar. Un text colpidor que no ens ve de
nou. Però amb sentit de l'humor, eh! Magnífic.
Un cop desnonada i convertida la seva casa en el Lliure de
Gràcia, Ivan Benet ens fa una esplèndida interpretació de Només una veu, de
Llàtzer Garcia. Amb l'excusa -o no- de les banderes que proliferen als balcons
i de que això ja ens situa a un o altre bàndol amb totes les seves
conseqüències, el protagonista ens crida l'atenció sobre la desídia, un
sentiment al que hi podem arribar tots si la situació ens absorbeix tant que acaba donant pas a la defensa natural.
Supremacistes, una paraula que ni les protagonistes -Laura
Conejero i Júlia Barceló- ni molts de nosaltres sabem exactament què significa,
és el títol del text de Cristina Clemente que dirigeix Mònica Bofill. Primer,
treu fora les nostres vergonyes quan una de les dones -totes dues mestres
d'escola- manifesta obertament el seu rebuig envers els de fora. L'altra calla
o intenta fer-a raonar, calmar-la. Fins que no pot més i veiem que pensa el
mateix. Una petita perla plena de girs, paraules ben trobades i sentit de
l'humor. De la interpretació... què podem dir d'aquestes dues actrius!
Però parlant de interpretació, cal dir que Miquel Gelabert va
ser el que, al meu parer, interpretava més un text dit que llegit. Ho feia a Capità Mandrake, de Clàudia Cedó, que fa un
paral·lelisme entre Branceslàvia, un bocí de país probablement soviètic -pels
noms i per les gorres de pell pel fred-, que vol ser independent i Catalunya.
Gelabert és el Cap d'Estat, que naturalment no vol ni sentir parlar de independència, però que està passant un moment de baixada de popularitat sense
fre. Alejandro Bordanove fa el seu adjunt. La conversa, les cortines de fum, els
intents de malparlar dels Branceslaus i de capgirar la política al preu que sigui... ens ressonen i molt!
Helena Tornero és
l'autora de You say you want a Revolution, una peça que parla de la nostra Revolució o les nostres Manifestacions, a través del tema
homònim de Beatles en què John Lennon va començar a creure en la revolució de
debò. Es protagonistes, una dona ben vestida, una noia revolucionària i un noi
siri. El noi recorda quan encara pensava allò que ens responen tots quan manifestem la
nostra preocupació per si les coses es compliquen: Això no passarà, som al s.
XXI... el món no ho permetrà, Europa no ho permetrà... Preocupant. La història
és punyent, parla dels refugiats, de l'autèntica revolució i dels perills de
fer-la... i de no fer-la. Els intèrprets són Alícia G. Reyero i dos de Síria:
Manar Taljo i Ahmad Alhamsho, que reclama una Revolució amable. Impressionants!
L'espectacle el tanca
La Solitud de l'U, esplèndid text de Sergi Belbel, amb direcció de Israel Solà i interpretat
per Laura Conejero i Alejandro Bordanove. Una originalíssima i trencadora
manera d'explicar la relació entre una dona gran, colpejada a l'escola l'1
d'octubre i el seu colpejador. Un text que caldria rellegir perquè és ple de
matisos i, alhora, deliciós i amb humor, malgrat la tragèdia.
I lamento molt que això
hagi estat un exercici de literatura que no servirà, de moment, pel lema de la
revista: per recomanar. Però si que ho he fet amb totes les ganes de felicitar
a Lluís Pasqual i a Joan Yago per la iniciativa, a tots els que hi han intervingut
per la feina i, sobretot, per manifestar-me absolutament rendida al Teatre
d'Emergència. Feu-ne més sovint, sisplau. Surts sabent que no estàs sol!
