En un escenari petit, talment com si fos un obrador d’un fuster, Izaskun Fernández i Julián Sáenz-López obren els nostres cossos per entendre bé què hi ha dins, per descobrir-nos com es fan els nostres cossos, com viuen i com moren. El duet de El Patio Teatro aposten per la delicadesa, pels petits objectes, pels jocs visuals, per la tendresa dels records, però també per la pedagogia, a vegades amb massa abundància de dades científiques. Diuen que l’espectacle és a partir de vuit anys, potser fins i tot pujaria l’edat cap als dotze.
L’ús de petites cartolines amb dibuixos fotogràfics o de radiografies ens mostren les diverses parts del cos en les quals la companyia ens fan viatjar. Tot s’inicia amb una corrent infinita d’àtoms i evoluciona cap a la unió d’onze elements químics, però hi ha un 0’01% que falta per consolidar-ho tot. I com si fos un fil, la història es va estirant poc a poc per diverses parts del cos. Primer la pell, aquest receptor d’emocions, després les llàgrimes, arribem a les cicatrius, passem pel cor, ens endinsem en els somnis que crea el cervell, fins als ossos que creixen en un cos que s’anirà fent petit. El viatge per l’interior del nostre cos és també a través de la vida dels propis actors, de la seva i dels seus éssers estimats. Passen per totes les fases. Els records travessen totes les vides. Primer una sensació, la seva primera casa dintre el ventre de la mare; després, aquella caiguda en bicicleta, en un acte d’inconsciència infantil, on el mal no substitueix la felicitat de l’instant; més endavant, les llàgrimes del pare, aquelles noses que se’t fiquen a l’ull que tots hem tingut alguna vegada per no mostrar la vulnerabilitat; o les vivències de l’avi, l’enamorament dels pares, els records no viscuts de la germana petita però que a través dels àlbums familiars se les fa seves.
Cada vivència consolida les nostres parts del cos, cada experiència ens transmet una emoció que ens fa avançar i la companyia ens ho recorda en una obra poètica, ben cuidada i amb una interpretació calmada, amb un to de veu que t’acarona. Cada escena és acompanyada per un teatre d’objectes, per algun joc visual on cossos s’evaporen, per algun titella, una petita fotografia, quelcom que amb poc i acompanyat de la paraula ens obre un món de records. I entremig cançons antigues, boleros, nanes, cançons d’amor de fa més de cinquanta anys..
La dramatúrgia és preciosa, potser hi ha un excés de dades que fa que sigui una obra més complexa depèn de per quin infant, però tot està molt ben construït. Com un fil vermell que s’estira des dels nostres peus fins al nostre cap.
