A l’hora d’assolir un estat anímic proper a aquell estat de trànsit en el qual pots perdre l’oremus, tampoc no cal posar-se excessivament transcendental. Això va com va, cada persona és un món, i cada persona transita per allà per on li ve més de gust transitar , i per allà per on li resulta més factible fer-ho sense ni haver-s’ho proposat. Per posar un exemple cinèfil acompanyat d’una confessió personal: jo , cada cop que veig “2001. Una odissea de l’espai” i arriba aquell segment en el qual el meu astronauta preferit s’endinsa cap a “Júpiter, i més enllà de l’infinit” em quedo penjat en un estat mental antigravitatori que podria prorrogar-se de forma infinita; tant és l’efecte que em provoca aquella experiència que resulta psicodèlica sense necessitat de recórrer a la química. Però ,com descobrirem mitjançant un dels testimonis que Adriano Galante ha recopilat per tal de posar-li coixí discursiu a la seva proposta sonora i visual ( al cap i a la fi, cal no oblidar que som a un cicle, el cicle Katharsis, que es presenta com un cicle de conferències performatives) , per arribar a l’estat de trànsit, potser no et calen pas els perfeccionistes efectes especials d’un director com ara Kubrick. Potser en tens prou amb l’aigua neta d’una banyera en la qual encara no hi ha entrat ni una gota de gel.
I encara que tinguem tendència a identificar l’èxtasi – per posar un altre exemple ben conegut- amb les visions divines de místics com ara Santa Teresa o Sant Joan de la Creu, el cert és que de vegades, una cançó tirant a romàntica , de rima fàcil, i plena de sorra d’una platja idíl·lica, pot conduir-te a nivells de vivència catàrtica dignes de la més exaltada poesia mística. Què a tu, no? Doncs a Adriano Galante, sí. El cas és que encara que Galante abordi de forma ben seriosa les diferents vies que l’esser humà utilitza des de sempre per tal d’explorar els estats alterats de la consciència, ho fa amb prou humor i amb prou tarannà oníric i amb prou distesa humilitat com per a recordar-nos que la transcendència pot sovint presentar-se amb unes formes quotidianament intranscendents, de la mateixa manera que els més fantasiosos paisatges virtuals, poden estar creats per una simple joc de bombetes hàbilment col·locades dins d’una simple llanterna .
Acostumat a moure’s per territoris musicals ben heterogenis , la veu cantant de Seward se’ns presenta a l’escenari en pijama, movent-se entre un bosc de micròfons penjats del cel. I explorant el so que poden produir aquests artefactes a mesura que s’apropa a ells amb encuriosida prudència, abans de lliurar-se ja del tot als efectes sonors insòlits que produeix la proximitat. És una bona forma d’arrencar una proposta que perd certa esbrancida justament quan Galante situa en segon pla l’acció escènica per atorgar-li més protagonisme a la part testimonial, i a la seva pròpia comunicació verbal. Però quan ens deixem de teoria per passar a la pràctica, i la llum i el soroll es fan definitivament els amos de l’espai, i la làmpada ens recorda que només cal una mica de llum ben posada per descobrir la dimensió tridimensional de qualsevol superfície plana, tot s’apropa una mica més al trànsit... encara que no arribem fins a Jupiter, i no anem més enllà de l’infinit.
