Adriano Galante és capaç de viatjar només resseguint amb el dit el perímetre d'un botó. El seu món escapa de les convencions, de la normalitat, de la trama, dels personatges, del desenllaç. S'aferra a la tonada d'una cançó que allarga les vocals desescalant-les amb vàries notes. Calça descalç i flipa en un bosc de micròfons (que pot recordar el que van dissenyar els d'El Conde de Torrefiel a Els protagonistes). Construeix un firmament d'estel fugaços, es deixa perdre pels contes petits de girs i profunditats inesperades i viatja projectant el seu món pel ciclorama i convidant a fer-ho al públic. Com bon pastor d'espectadors els envia a pasturar somnis impossibles per, posteriorment, arraulir-los amb una cançó íntima (com si fos a la vora del foc) abraçant el micròfon encoixinat.
Galante indaga en les consciències, en l'abstracció, en el somni. Hi ha un esquitx de surrealisme sense necessitat de generar cap imatge concreta. És líquid, només evoca rastres, a partir dels sons i els silencis, de la coreografia de llums que pot recordar un castell de focs o una nit tempestuosa, de bastir-ho amb els petits móns de testimonis que estan deliciosament a la lluna. És un joc de distraccions, de records pensant en el gloriós temps perdut de la infància. El món de David Ymbernon hi combregaria, tot i que amb un quadre molt més contemplatiu i pausat (L'odissea de Latung La La). O, en clau orgànica, el de Quim Giron (Fang, Les idees volen) o Joan Català (Pelat, 5.100m/s). Ada Vilaró hi aplica un intimitat absoluta (360 grams, Públic present 24h).
En el viatge d'Entrar a vivir hi ha implícit un bitllet per a cada espectador. Si aquest aconsegueix entrar en el trànsit (Ernesto Collado ho feia de manera similar amb una dansa comunitàri a Si sabes lo que hay com un xaman d'ulls en blanc) la proposta de Galante és catàrtica. Similar a l'experiència de La casa de la fuerza d'Angélica Lidell i els sacs de sorra buidant-se al centre de l'escena, rutinàriament. S'ha de ser espectador actiu (encara que assegut a la butaca). Si no s'adafa l'estela a temps, el quadre es revela imaginatiu però un punt naïf. Per sort, Galante busca connectar amb el cosmos pensant amb el públic, construint escenes absorbents amb els micròfons pendulant i captant el cop o el so del vent. O la multiplicació d'imatges en una caixa que (a diferència d'Antropologies de la caixa negra) sí que projecta i trasllada a món quàntics paral·lels, amb complicitat.
