Antropologies de la caixa negra

Nous formats

informació obra


Sinopsi:

Aquesta conferència-performance pren l’espai escènic com a lloc de ressonància, collage i al·lucinació, usant el concepte de caixa negra com a màquina filosòfica. El relat, compost d’elements verbals, visuals, tàctils i sonors, travessarà l’obra d’artistes i escriptors dels nostres dies com Victor Costales, Frida Escobedo, Amie Siegel, Sara Nadal-Melsió, Gaika, Paloma Polo i Jalal Toufic, incloent materials inèdits, contribucions especìfiques i la presentació d’un artefacte wearable, domèstic i esotèric anomenat B·LACKASHA.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Antropologies de la caixa negra

27/01/2021

A pagès, li diuen orelleres de burro

per Jordi Bordes

En les caixes negres hi ha la veritat. La que explica quina va ser l'última conversa entre el pilot i la torre de control abans de l'atemptat o la imatge que ha cremat el negatiu fins a fer una rèplica fantasmagòrica de la panoràmica escollida. Però hi ha altres caixes negres metafòriques (veritats que no han estat revelades o que s'han intentant tenir amagades, com ara les famílies que van guanyar una posició social comercialitzant esclaus, per exemple). Una caixa tancada, ja ho deia Schrödinger és física quàntica perquè hi ha alhora la possibilitat de trobar el gat viu o el gat mort, com explicaven en una conferència desfassada els de Loscorderos a Afasians.

La Fundació Eina ha volgut fer una conferència escenificada en dues parts ben diferents: En la primera, es limita a llegir un text mentre es projecten imatges i traduccions de veus en off sobre algunes caixes negres amagades (les dels esclavistes de l'aristocràcia barcelonina, que encara tenen carrers honorant-los). De fet, una discussió que ja va revelar, també en format conferència (un punt contemplatiu però molt més honest) Laida Azkona i Txalo Toloza a la trilogia Pacífico Sur i que es programa en breu al Lliure (Extraños mares arden, Tierras del Sud, Teatro Amazonas). En la segona part, es juga a fer d'Steve Jobs, com qui ven la darrera novetat tecnològica, ara en forma de capgros (i forma de Museu del Disseny). És l'oportunitat de descobrir-hi allò que no ha estat revelat. Una opció individual i alhora comunitària molt interessant en l'època pandèmica que ens movem, però que es converteix en una nova boutade pretensiosa.

El treball podria ser interessant i revelador, si es comptés amb la complicitat del públic, en fer-lo partícip del joc. És cert que ens trobem al cicle Katharsis i que els errors són opcions de renovació el llenguatge escènic. En aquest cas, es demostra imprescindible que, a les bones idees, se li sumi una mirada externa que digereixi com ho rebrà el públic. Probablement, el mateix text, format i performance seria vàlida només que haguessin trobat el moment de l'autoparòdia. Perquè és molt sa riure's d'un mateix, citant filòsofs, teòrics mass media i artistes del black power. Però fer el mateix, com qui alliçona als espectadors, és posar-los-hi unes orelleres (que els pagesos calcen als burros per anar al camp) perquè no puguin veure-hi res més. I en aquest cas, la caixa serveix només per amagar la vergonya aliena. Malaguanyat prototip.