Com Damià Huguet (Pep Tosar l'elogiava a Esquena de ganivet) que sabia casar el treball a la cimentera amb el vers més sublimat. Joan Català ha trencat el seu fantasma. Del rebuig al món de detall i planxes del taller del seu pare ha passat a construir una peça carregada d’aire, de sensibilitat. La mitja hora que es va presentar al Grec ha crescut fins a tenir una durada que s’apropa a l’hora i mitja. I que, tot i que juga amb la contemplació (els moments que si no són hipnòtics per a l’espectador funcionen com un llast) aconsegueix salvar l’estrena amb nota. Potser és el treball que combrega més amb els referents de Jordi Galí. Però en comptes de construir un element escultòric que tomba i que gira fins que hi clava el màstil final elaboren una coreografia amb la resistència de les bates, amb els equilibris descentrats i, puntualment, munten uns elements que floten per sobre del cap dels artistes i del públic, tot i el pes de l’enclusa.
Si al Grec la planxa deia, sentenciava «el Grec no es xapa» ara és irònic amb allò de «Si la cultura és segura ‘apaga y vámonos’». Perquè, efectivament, la cultura és un espai on es transgredeix i es trenquen les convencions (s’estigui o no, en plena pandèmia independentment que es respectin les normes sanitàries). La ironia de José Luís Redondo casa amb el Paco Mir de Tricicle, però també amb el de Piero Steiner (Bèsties). I que la planxa dugui dibuixada el nervi d’una ploma, evoca a Falaise i Là, els altres dos treballs de Baró d’Evel. Tot casa des de la subtilitat, sintonitza com aquella ràdio mig esmorteïda que s’engega quan algú activa els ploms, fins que l’últim del taller baixa els ploms, i sense ni adonar-se que la ràdio no ha callat en cap moment Tant poètic com auster i rude.
Comentari del 21 de juliol (Grec 2020)
Joan Català presentarà el seu 5.100 m/s al Mercat de les Flors la temporada vinent. Però el que va ensenyar dilluns ja era molt suggeridor. En mitja hora ensenyava el perímetre del metall; pràcticament ni el tocaven. Però ja es percep la mateixa sensibilitat que els seus dos anteriors muntatges: Pelat (a partir d’un tronc per penjar cables elèctrics) i Menar (amb unes cordes). Ara vol treballar el ferro, que és l’ofici de la família, i per això hi ha l’enclusa omnipresent i les planxes. Una barra d’uns cinc metres serveix per fer equilibris i sobretot jugar amb la frontera i el límit. La sonoritat es desplega principalment en directe microfonant peces de ferro. Molt de ferro, però, en canvi, molt més aire.
El joc poètic amb els elements més aspres (la bata de la feina, els sargents, la barra de ferro) els moviments més quotidians (vestir-se), palpar el pes del metall transporta a la pregunta mes etèria: Perquè volen els ocells? (Una pregunta retòrica que ressona amb un programa de televisió d'entrevites i denúncia oberta a les altres mirades). Com una peça de ferro pot sortir projectada i sorprendre's amb l'aire? La planxa pintada amb guix com si fossin unes ales sintonitzen amb el treball de circ i dansa Falaise o Là dels Baró d'Evel. L'ús sonor del material d'estudi coincideix amb el solo de Fang de Quim Giron. En aquests 30 minuts la sonoritat és pràcticament absoluta, té quasi més jerarquia que l'element del ferro i l'acrobàcia, fins i tot en el silenci. Corprenedora connexió.
El gust per treballar el material menys poètic, aparentment, entronca amb el treball de Jordi Galí (Abscisse) i també de Magi Serra (La mesura del detall). Des del moviment, el circ agafa embranzida i s'hi familiaritza: ahir eren cosins; avui ja són germans.
