5.100 m/s

Dansa | Nous formats

informació obra



Intèrprets:
Nathalie Remadi, Iris Heitzinger, Cecilia Colacrai, Anna Buraczynska, Joana Serra, Nacho Montero, Miquel Vich, Rubén Martínez Orio, Pablo Martínez Oliete, Alba Blanco, Sara Gil
Autoria:
Joan Català Carrasco
Direcció:
Joan Català
Sinopsi:

Aquest és un treball escènic en procés que té el ferro com a matèria principal i que Joan Català vol compartir amb els professionals i amb el públic de Tàrrega abans de donar-lo per acabat. El ferro —la seva olor, el seu so, la seva fredor— formen part del patrimoni familiar d'aquest artista, que ha fet del treball manual i de l’artesania el seu paisatge creatiu i la seva filosofia performativa. El so es transmet a través d’aquest metall a una velocitat aproximada de 5.102 m/s i, a partir d’aquesta constatació, la investigació aprofundeix en les possibilitats musicals dels materials. Un taller, planxes de ferro, tubs, platines, serjants, corrioles i un vibràfon, l’instrument d’ànima metàl·lica per excel·lència. Cossos en acció, dansa, gest, circ, curiositat. El moviment ens convoca a un moment únic que no tornarà a succeir.

A causa de les circumstàncies especials en què se celebra aquesta edició del Grec 2020 Festival de Barcelona, els artistes han experimentat limitacions i impediments a l’hora de dur a terme la seva feina, entre els quals hi ha la manca de temps per completar adequadament el període d’assajos i la necessitat de respectar les distàncies entre intèrprets. Aquestes circumstàncies han afectat les seves creacions, però, tot i això, han volgut compartir amb el públic el resultat del seu treball, com a mínim tal com es troba en el moment actual.


Crítica: 5.100 m/s

08/09/2018

L’inici d’alguna cosa

per Núria Cañamares

Joan Català té entre les mans el material del seu proper espectacle. Ara, amb el ferro com a eix motor. El que hem pogut veure a FiraTàrrega és, com va afirmar ell mateix en acabar la funció, “l’inici d’alguna cosa”. En un acte de transparència, quan el treball encara és al forn, ens ha obert les portes del seu “camp de proves” perquè assistim a la gestació d’un procés d’investigació que, de fet, com també va dir, es troba sempre en constant “transformació”.

El públic deambula intuïtivament (i per supervivència) per l’interior de la nau de Cal Trepat, on Català i el seu equip metal·lúrgic toca, trasllada, experimenta, balla, juga... amb tot tipus de materials de metall. Es produeixen situacions interessants com sons extravagants i l’animació de figures fruit d’una còmplice i atenta escolta de tots els integrants.

Alhora, Català es pregunta pel sentit del “work in progres” –el tema mereix un debat: és oportú presentar-ho a fires i/o davant el públic general?–, el valor de l’art (aporta al públic o a l’artista?), la creació per si mateixa o per l’aprovació dels altres, etc., unes reflexions en veu alta que l’humanitzen i que s’estenen per les parets, decorades amb interessants frases i preguntes.

Amb coda inclosa on, com als aplaudits ‘Pelat’ i ‘Menar’, torna a demanar la participació activa del públic. Té teca per forjar un muntatge que ja treu el cap.