5.100 m/s

Dansa | Nous formats

informació obra


Intèrprets:
Nathalie Remadi, Iris Heitzinger, Cecilia Colacrai, Anna Buraczynska, Joana Serra, Nacho Montero, Miquel Vich, Rubén Martínez Orio, Pablo Martínez Oliete, Alba Blanco, Sara Gil
Autoria:
Joan Català Carrasco
Direcció:
Joan Català
Sinopsi:

Aquest és un treball escènic en procés que té el ferro com a matèria principal i que Joan Català vol compartir amb els professionals i amb el públic de Tàrrega abans de donar-lo per acabat. El ferro —la seva olor, el seu so, la seva fredor— formen part del patrimoni familiar d'aquest artista, que ha fet del treball manual i de l’artesania el seu paisatge creatiu i la seva filosofia performativa. El so es transmet a través d’aquest metall a una velocitat aproximada de 5.102 m/s i, a partir d’aquesta constatació, la investigació aprofundeix en les possibilitats musicals dels materials. Un taller, planxes de ferro, tubs, platines, serjants, corrioles i un vibràfon, l’instrument d’ànima metàl·lica per excel·lència. Cossos en acció, dansa, gest, circ, curiositat. El moviment ens convoca a un moment únic que no tornarà a succeir.

A causa de les circumstàncies especials en què se celebra aquesta edició del Grec 2020 Festival de Barcelona, els artistes han experimentat limitacions i impediments a l’hora de dur a terme la seva feina, entre els quals hi ha la manca de temps per completar adequadament el període d’assajos i la necessitat de respectar les distàncies entre intèrprets. Aquestes circumstàncies han afectat les seves creacions, però, tot i això, han volgut compartir amb el públic el resultat del seu treball, com a mínim tal com es troba en el moment actual.


Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: 5.100 m/s

09/09/2018

Beatum carcerem

per Elisa Díez
¿Quién se podía imaginar que un trozo de hierro tuviera tanta vida? Joan Català hace virguerías con los elementos más insospechados. Aunque 5.102 m/s sea un espectáculo en proceso de creación, quizás el germen de un montaje “ya acabado”, si es que algún día se puede echar el cerrojo o poner el punto final a algo tan vivo como un espectáculo teatral.
El hierro es el elemento vinculante de toda la performance. Un ejercicio, con un protagonismo sonoro muy importante y definitorio, de fuerza, resistencia y percusión. Siendo friki o no de la creación contemporánea, la mezcla de lenguajes es sensacional: danza, circo, música, voz... Un cúmulo de sentimientos donde el público sí o sí se tiene que sentir cómplice.
Cal Trepat se desnuda para que el espectador camine buscando siempre el mejor sitio, el mejor ángulo de visión. Eso sí, sin olvidarte que las piezas de hierro están vivas y quienes las manejan también. No hay tregua, la creación y el público respiran al unísono en una especie de danza magnética única entre los materiales, los intérpretes y su público.
(...)