Falaise

Circ

informació obra


Companyia:
Baró d'evel, Circa
Autoria:
Yaron Lifschitz
Sinopsi:

Tant les representacions de Là en el marc del Grec 2018 Festival de Barcelona com el retorn del muntatge al Teatre Lliure de Gràcia durant la passada temporada van haver de penjar el cartell d'"exhaurides les localitats", de tan ràpidament com va córrer el boca-orella sobre una companyia formada per la francesa Camille Decourtye i el català Blaï Mateu Trias, però també per uns animals que són part essencial en la poètica dels seus muntatges. A Là era un corb i, aquest cop, seran un cavall i alguns coloms, a més d'uns quants col·laboradors, bona part acròbates, que comparteixen l'escenari amb la parella titular. Falaise (penya-segat o precipici en francès) és, efectivament, la segona part d'un díptic que naixia amb la idea d'explorar les oposicions, els contrastos, entre un blanc i un negre que tenyien les plomes de l'au però que també s'escampaven a poc a poc per tot el muntatge. Aquests mateixos colors, el blanc i el negre, tornen a tenyir l'escenari i els vestits dels intèrprets, uns artistes que protagonitzen una mena de ritual o cerimònia en moviment que troba la seva força en la unitat d'un grup impulsat per una mateixa energia. Treballen i dansen plegats i a l'uníson sense renunciar, però, a les seves personalitats particulars i prenent cadascun els seus propis riscos. Tot passa en un espai a diferents nivells que permet que els artistes evolucionin, pugin, baixin, caiguin o llisquin mentre el cavall i els ocells es mouen lliurement per l'escena.


Premi en la categoria d'espectacle Premis de la Crítica 2019

Premi en la categoria d'espai escènic Premis de la Crítica 2019

Premi en la categoria d'espai sonor Premis de la Crítica 2019

Finalista a direcció Premis de la Crítica 2019

Finalista a vestuari Premis de la Crítica 2019


Crítica: Falaise

07/10/2019

Blanc trencat, negre esperança

per Jordi Bordes

Captiva des del primer moment. Però, a la proximitat tant golafre d'abans (Le sort du dedans, Mazùt, Ï, o fins i tot, Là) li han donat major amplada sense que es dilueixi el seu perfum. Com a Bèsties, la poètica de les frases a mitges amb uns personatges tendres i còmics alhora en un espai abstracte segueix mantenint l'atenció . La sorpresa és constant en forma de caiguda, estirabot, acrobàcia o moviment folklòric, que evoca al Hofesh Shechter (Political mother) més enèrgic.

Baró d’Evel s’ha graduat en maduresa artística. Ha sabut dimensionar la seva inquietud amb totes les múltiples facetes artístiques sense perdre el seu món, tant tendre com còmic, com tràgic. Han fet, doncs, un teatre tridimensional, que no entén de plans que els limitin. Falaise vol dir abisme. I ells s’hi han abocat. Com ho han fet cada vegada, però aquest cop amb la major maquinària disponible al seu abast. I han creuat un viatge poètic que si no s’entossudeix a traçar un missatge clar:és per decantar les seves cites mig dites, esquitxos a la paret que perfilen un mon complex saturat de comunicació. Al final, qui viu fluint la vida radicalment, com els animals, és qui respira i el que troba la plenitud.

Després de Là (Lliure de Gràcia, 2018) en què Camille i Blai provaven d’entendre’s en el món íntim de la parella, ara s’atreveixen imaginar la troballa de tota una comunitat (potser futurista desorientada enmig d’un búnquer mig derruït). El desenllaç de Falaise evoca Bèsties (Temporada Alta/Mercat de les Flors, 2015). Perquè aquell grup que teixeix confiança des de la major de les negrors, balla una coreografia que recorda (si no és la mateixa) la de la carpa entre bales de palla, contorsions i intèrprets projectats i recollits pels companys.

La troupe de Falaise torna a ser nombrosa. Tothom té el seu moment però el que respira principalment és el treball actoral, en conjunt. L’espai i el vestuari són personatges que es desconstrueixen (com a Là, però a la inversa). El joc es multiplica amb un espai sonor perquè hi ha microfonats parets i terra. El vol dels coloms i el pas del cavall potser no són imprescindibles, però formen part de la família. Tot queda integrat en aquesta mena de pintura amb aires de ritual, de mite de les cavernes. Aquests humans desconfiats del futur, que són ben actuals, sobreviuran si escolten la natura i l’altre. I, en el fons, a si mateix.