Falaise, la monumental i inclassificable peça dels Baró d’Evel que tanca el díptic iniciat per Là, inaugura la nova temporada del Teatre Lliure, on es podrà veure fins al 13 d'octubre. Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias, al capdavant de la companyia, han sumat un cop més les seves respectives herències per oferir-nos un espectacle que combina l'acrobàcia i el clown amb la presència d'animals en escena, el cant i l'action painting. Es tracta d'un treball multidisciplinari en què el teatre visual, la dansa i el moviment són absorbits pel circ entès com un art flexible i mutant.
A Là (2018), peça en blanc i negre per a dos humans i un corb, Mateu i Decourtye s'enfrontaven al repte de bastir un poema escènic, força abstracte, a partir del joc de contraris i la traducció en imatges de la confusa, indestriable madeixa de sentiments que defineixen i densifiquen un vincle.
Aquest nucli genèsic que va ser Là muta del tot a la segona part del díptic. Falaise se situa més enllà de la relació a dos, en una civilització consumida que habiten vuit humans, un cavall i catorze coloms. El dispositiu escenogràfic evoca un castell, o potser una presó, però també una plaça amb tres fanals esmorteïts, i un penya-segat que és en realitat un paisatge interior, contenidor d'una vida psíquica ben polifònica. L'espai sonor, a càrrec de Fred Bühl, hi afegeix, per moments, més intempèrie —si bé la música, d'allò més variada, va de l'Stabat Mater a Nick Cave, passant per una cançó popular d'Oaxaca—, i la il·luminació dissenyada per Adèle Grépinet realça els blancs argentats sobre un gris que serà finalment derrotat.
Decourtye i Mateu, codirectors de l'espectacle —assistits en la dramatúrgia per Barbara Métais-Chastanier, i en la posada en escena per María Muñoz i Pep Ramis—, exerceixen d'amfitrions i performen la malaptesa, la desorientació i la ingenuïtat, o potser la inseguretat pròpia dels artistes. Magnètics des del principi, fan com si no sabessin com passar de la platea a l'escenari. Aquesta buscada vacil·lació, marcada per l'humor i la humilitat, esbossa o prefigura el rerefons ètic de l'espectacle. La impactant escenografia de Lluc Castells es mostra a la fi; per les seves clivelles s'escolen, cauen o malden per sortir els cossos. L'espai serà solcat per moviments enèrgics o disfuncionals a la recerca d'un equilibri —sovint precari— entre l'individu i la col·lectivitat. Incapaços d'assumir la llum del dia o la promesa d'un demà, els personatges —d'estirp beckettiana— tenen por de despertar-se. Sísifs irredempts, hauran de recomençar una vegada i una altra.
Entre metamorfosis i encantaments, caldrà inventar un llenguatge comú i decidir-se per la supervivència. Els habitants d'aquest univers exhaurit es relacionen de diferents maneres. S'encalcen i es dispersen. De vegades, un tremolor espasmòdic els encadena. Poden arrossegar-se com una massa indeterminada —magma humà que rodola—, o organitzar-se i, a la manera dels gegants, construir una torre de cossos per enfilar-se al cel o simplement per salvar-se. El descontrol s'empara del personatge encarnat per Julian Sicard, que cau una vegada i una altra, i també de l'al·legòric i ombrívol rodamon interpretat per Guillermo Weickert. L'home espantat o decebut que assumeix Martí Soler escala vers l'abisme. La núvia —fabulosa Noëmi Boissou, embolcallada en un blanc que un focus ben dirigit farà esclatar del tot— s'escapa per la finestra de la torre més alta. Claire Lamothe intenta redreçar els cossos expulsats que no s'aguanten drets, en un lloable i entendridor esforç per sostenir la vida. Oriol Pla, pròdig en acrobàcies i caigudes, aprompta la seva faceta de clown per secundar Blaï Mateu, mestre de l'humor més absurd i tendre.
Una parella s'agita entre contorsions, mantenint-se unida tan sols per la boca —focus de la connexió, alè vital, el bes com a convenció—; una altra està literalment petrificada, amb tot el pes del món al damunt. I enfront d'aquests amants, desesperats o incapaços, i la núvia sense rumb, del tot desfermada, hi ha els animals —taques majestuoses, pinzellades de blanc—, que habiten el món amb naturalitat i senzillesa. Jauen o volen, imposant una presència neta i incontestable, esdevenint guies en aquest viatge de la foscor a la llum que apel·la directament a l'emoció estètica.
Més bigarrada que Là, més volgudament imperfecta, Falaise captiva i enamora. En aquest nou aquí, el gèlid vent del món esbotza portes i finestres, instaurant la intempèrie. Sembla que la ciutat canviï de forma a cada moment, per tal que els seus habitants no puguin saber mai per on han de passar. I, malgrat tot, hi han de viure; els cal recomençar. El cant de Camille Decourtye, líric i tribal, il·lumina les ruïnes blanques. Blaï Mateu —gest lluminós, humor càndid— ensenya com s'ha de fer per flotar, per deixar-se ser. Enfront del vertigen i els abismes ignots, els de Baró d'Evel advoquen per la serenor, l'honestedat, la lleugeresa. Caldrà, això sí, assumir el pes del món, els seus estrips i replecs, el buf de la vida que és i que aviat no serà. I deixar-se bressolar per aquesta inefable, torbadora bellesa.
Article publicat a Núvol el 2 d'octubre de 2019
