Falaise

informació obra



Companyia:
Baró d'evel, Circa
Autor:
Yaron Lifschitz
Sinopsi:

Tant les representacions de  en el marc del Grec 2018 Festival de Barcelona com el retorn del muntatge al Teatre Lliure de Gràcia durant la passada temporada van haver de penjar el cartell d'"exhaurides les localitats", de tan ràpidament com va córrer el boca-orella sobre una companyia formada per la francesa Camille Decourtye i el català Blaï Mateu Trias, però també per uns animals que són part essencial en la poètica dels seus muntatges. A  era un corb i, aquest cop, seran un cavall i alguns coloms, a més d'uns quants col·laboradors, bona part acròbates, que comparteixen l'escenari amb la parella titular. Falaise (penya-segat o precipici en francès) és, efectivament, la segona part d'un díptic que naixia amb la idea d'explorar les oposicions, els contrastos, entre un blanc i un negre que tenyien les plomes de l'au però que també s'escampaven a poc a poc per tot el muntatge. Aquests mateixos colors, el blanc i el negre, tornen a tenyir l'escenari i els vestits dels intèrprets, uns artistes que protagonitzen una mena de ritual o cerimònia en moviment que troba la seva força en la unitat d'un grup impulsat per una mateixa energia. Treballen i dansen plegats i a l'uníson sense renunciar, però, a les seves personalitats particulars i prenent cadascun els seus propis riscos. Tot passa en un espai a diferents nivells que permet que els artistes evolucionin, pugin, baixin, caiguin o llisquin mentre el cavall i els ocells es mouen lliurement per l'escena.

Crítica: Falaise

06/10/2019

L'altra cara del blanc

per Andreu Sotorra

Si l'escenari es pogués desplegar físicament, com si fos un autèntic díptic artesà d'art gràfiques, els espectadors seguidors de la companyia Baró d'Evel veurien el blanc de «Là» en un costat i el negre de «Falaise» a l'altre. La creació de la parella franco-catalana —¿pallassos, còmics, ballarins, mims, intèrprets tràgics...?—, Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias, és un díptic i «Falaise» es presenta com la segona part d'aquell «Là» que es presentava, amb falsa modèstia, com un “work in progress”. 

Aquí tot és fosc quan comença. I el repicar de les sabates de taló de Camille Decourtye baixant per la grada de la sala trenca el silenci, saludant alguns espectadors: «Ho tornarem a provar», els diu. «Sortirà bé». I que tothom entengui el que vulgui. Queda clar que cal vestir elegantment, ni que sigui per anar a la fi del món... o a l'inici d'un altre món. I tant ella, com els altres set intèrprets, vesteixen de disseny perquè, pel que sembla, hi ha un casament, o com a mínim, hi ha una núvia vestida de blanc i un nuvi que s'hi aparella penjats de les acrobàcies amb escala inclosa. 

Tot és tan poètic, tan surrealista i tan epidèrmic que és fa molt difícil classificar el registre escènic de «Falaise». Hi ha qui hi veu més dansa que teatre i hi ha qui hi veu més circ que dansa i hi ha qui hi veu un trencaclosques de teatre, dansa, circ i moviment... ah! i també música, tan clàssica com amb guitarres elèctriques, gràcies a la incorporació d'Oriol Pla. 

¿Baró d'Evel seria el que és sense el cavall blanc i l'estol de coloms? L'heroi de la festa és Chapakan (crec recordar que el seu avantpassat era en Bonito, mort fa un any) i l'estol de coloms n'aplega almenys una dotzena. No hi ha el corb en aquesta ocasió. És impressionant com Camille dialoga amb el cavall i encara més com el cavall se l'escolta, pensa i reacciona a les seves paraules en un exercici d'ensinistrament que es podria qualificar de “dansa equina”. I no és menys impressionant veure com els coloms van i vénen, travessant l'escenari, se situen als braços de Blaï i després també d'Oriol i creen una escenografia de vol que no té res d'improvisada. També Blaï té una relació amb el cavall blanc, però més visceral, fins al punt que cavall i home es fonen en un de sol i, en un altre moment, fins i tot l'esponorosa cua blanca de Chapakan li serveix de perruca per mantenir un dels diàlegs més escèptics entre ell i Camille. 

  «Falaise» no és només l'espectacle de la parella creadora. Hi ha també les accions dels altres intèrprets, la de la núvia (Noëmie Bouissou) i la del nuvi (Martí Soler). Hi ha el pòtol (Guillermo Weickert) i la ballarina (Claire Lamothe) a més de l'acròbata Julian Sicard (que amortitza la caiguda en picat sobre el matalàs polsós) i, sobretot, els diàlegs o més aviat no-diàlegs, el cara a cara, el contrast entre l'esverament per la incertesa del personatge d'Oriol Pla i l'escepticisme o la prudència del personatge de Blaï Mateu. 

«Falaise» té moments d'un gran impacte visual de plasticitat. Recorda en algun moment la també plasticitat de James Thierrée, però sempre amb una personalitat pròpia. Un dels moments més remarcables de «Falaise» és el de la desfeta de la parella que s'esmicola a poc a poc en abraçades fent trossos els vestits i la pell de guix. De les imatges que es graven a la memòria per sempre. També impacten les aparicions per les escletxes del presumpte castell (escenografia al màxim de Lluc Castells) que cadascun dels personatges esmicola per trobar la sortida —o l'entrada al nou món— i molt de guix, molt de cartró pedra que deixa l'escenari com una soll, que redueix l'elegància dels vestits negres a esponges de pols. «El castell s'enfonsa, el castell s'enfonsa...», xiuxiueja Camille. Però no tothom veu el que ella veu. I la desorientació plana entre la resta de personatges, perduts en la immensitat del caos, al marge del penya-segat, del «falaise» que dóna títol a la creació, a l'abisme del desconegut. (...)