Falaise

Circ

informació obra


Companyia:
Baró d'evel, Circa
Autoria:
Yaron Lifschitz
Sinopsi:

Tant les representacions de Là en el marc del Grec 2018 Festival de Barcelona com el retorn del muntatge al Teatre Lliure de Gràcia durant la passada temporada van haver de penjar el cartell d'"exhaurides les localitats", de tan ràpidament com va córrer el boca-orella sobre una companyia formada per la francesa Camille Decourtye i el català Blaï Mateu Trias, però també per uns animals que són part essencial en la poètica dels seus muntatges. A Là era un corb i, aquest cop, seran un cavall i alguns coloms, a més d'uns quants col·laboradors, bona part acròbates, que comparteixen l'escenari amb la parella titular. Falaise (penya-segat o precipici en francès) és, efectivament, la segona part d'un díptic que naixia amb la idea d'explorar les oposicions, els contrastos, entre un blanc i un negre que tenyien les plomes de l'au però que també s'escampaven a poc a poc per tot el muntatge. Aquests mateixos colors, el blanc i el negre, tornen a tenyir l'escenari i els vestits dels intèrprets, uns artistes que protagonitzen una mena de ritual o cerimònia en moviment que troba la seva força en la unitat d'un grup impulsat per una mateixa energia. Treballen i dansen plegats i a l'uníson sense renunciar, però, a les seves personalitats particulars i prenent cadascun els seus propis riscos. Tot passa en un espai a diferents nivells que permet que els artistes evolucionin, pugin, baixin, caiguin o llisquin mentre el cavall i els ocells es mouen lliurement per l'escena.


Premi en la categoria d'espectacle Premis de la Crítica 2019

Premi en la categoria d'espai escènic Premis de la Crítica 2019

Premi en la categoria d'espai sonor Premis de la Crítica 2019

Finalista a direcció Premis de la Crítica 2019

Finalista a vestuari Premis de la Crítica 2019


Crítica: Falaise

26/09/2019

Un espai per somniar

per Francesc Massip

Baró d'Evel, que va començar com un duet de clown (Blai Mateu) i acròbata de circ (Camille Decourtye), ha augmentat considerablement la família i ha desembocat en un clan virolat i versàtil, en què tots fan de tot amb la poesia, la complicitat i la llarga alenada que només les companyies d'abans permetien. Per començar una escenografia en negre, contrapunt de l'espai en blanc de l'anterior espectacle, Là, amb qui Falaise constitueix un díptic, ofereix el marc del somni que immergeix l'espectador en tot un altre món netament separat del quotidià. Un món que obre escletxes en la fosca per on s'escola la vida. Els murs s'escrostonen, també els vestits, en un bell calidoscopi d'algeps ennegrits i agrumollats que el moviment fa miques. Una plàstica escènica d'impacte vivificada per l'ingredient nuclear de la creació: la dansa tocada d'acrobàcia. No debades han comptat amb la batuta de Maria Muñoz i Pep Ramis (Malpelo, que enguany ha celebrat els 30 anys d'existència artística), que traça un dibuix profund de ritmes i moviments sobre el trencallós paper carbó de l'escenari.

I després hi ha els animals que la Camille sap conduir gairebé per allà on vol. El cavall blanc de llarga cua que Blai, en un moment donat hilarant, usa de perruca. Un cavall que entra i surt entre bastidors amb sorprenent propietat; que poteja o s'ajeu mai per exhibir-se ans per acompanyar sense estridències la seva domadora. O l'esbart de coloms que picossen els ballarins com un eixam d'abelles que entra i surt del rusc. Treballar amb animals en un escenari sempre comparta un elevat grau d'atzar i casualitat que exigeix capacitat d'improvisar i recrear, com és el cas.

Els diàlegs es construeixen amb frases inconcluses, amerades de sobreentesos com de vegades parlem amb els més íntims. Un teixit verbal que s'acorda amb l'enderroc dels murs escenogràfics i amb la dansa trencada dels intèrprets. Els sons, enregistrats o en directe, completen la màgia de la funció, amb l'apoteòsic percudir de pinzells de pintura blanca sobre les parets negres que ressonen com tambors.