Falaise

Circ

informació obra


Companyia:
Baró d'evel, Circa
Autoria:
Yaron Lifschitz
Sinopsi:

Tant les representacions de Là en el marc del Grec 2018 Festival de Barcelona com el retorn del muntatge al Teatre Lliure de Gràcia durant la passada temporada van haver de penjar el cartell d'"exhaurides les localitats", de tan ràpidament com va córrer el boca-orella sobre una companyia formada per la francesa Camille Decourtye i el català Blaï Mateu Trias, però també per uns animals que són part essencial en la poètica dels seus muntatges. A Là era un corb i, aquest cop, seran un cavall i alguns coloms, a més d'uns quants col·laboradors, bona part acròbates, que comparteixen l'escenari amb la parella titular. Falaise (penya-segat o precipici en francès) és, efectivament, la segona part d'un díptic que naixia amb la idea d'explorar les oposicions, els contrastos, entre un blanc i un negre que tenyien les plomes de l'au però que també s'escampaven a poc a poc per tot el muntatge. Aquests mateixos colors, el blanc i el negre, tornen a tenyir l'escenari i els vestits dels intèrprets, uns artistes que protagonitzen una mena de ritual o cerimònia en moviment que troba la seva força en la unitat d'un grup impulsat per una mateixa energia. Treballen i dansen plegats i a l'uníson sense renunciar, però, a les seves personalitats particulars i prenent cadascun els seus propis riscos. Tot passa en un espai a diferents nivells que permet que els artistes evolucionin, pugin, baixin, caiguin o llisquin mentre el cavall i els ocells es mouen lliurement per l'escena.


Premi en la categoria d'espectacle Premis de la Crítica 2019

Premi en la categoria d'espai escènic Premis de la Crítica 2019

Premi en la categoria d'espai sonor Premis de la Crítica 2019

Finalista a direcció Premis de la Crítica 2019

Finalista a vestuari Premis de la Crítica 2019


Crítica: Falaise

02/10/2019

Visual poetry with a topical twist

per Alx Phillips

Falaise is the second half of a diptych by excellent French/Catalan troupe Baró d'evel (Camille Decourtye and Blaï Mateu Trias). Under the overall title Là, sur la falaise, it offers an accomplished counterpoint to the first piece Là, a ‘flip side’ to the coin. Black and white are the set colours of choice, but Falaise paints instead a poetry of grey areas; of nuances rather than extremes. Movement and pace has a steadiness, a pliability. The stressful image of approaching a precipice or cliff edge (la falaise) is detoured by a topical humour that assuages the slapstick.
Scenographer Lluc Castells has constructed an urban setting illuminated to represent various stages of nighttime. It seems both primitive and contemporary: a cavernous quarry of slate rock industrially cut into apartment blocks. In an indoor/outdoor exchange of spaces, life teems behind slick façades, puncturing through with an unexpected escape: a runaway bride or a fur-coated celebrity kick their way out with the amplified rush of rubble and dust. Pigeons flap about dangerously, their potential splatter represented instead by designs evoking the primitive – a homage to Tàpies or Miró perhaps? – graffitied across the walls in white paint.
Serene, magical yet confident and earthy, Falaise proceeds in a series of almost didactic sketches, wandering off a bit in the middle, coming again into focus; always evading exuberance, melodrama or forced meaning. There is, however a distinct urgent – even political – message... for an effective lyrical transcription of the piece note the intervention of the Nick Cave song Mercy Seat.