T’ho diu en Tom! I en Tom és un noi digne de confiança, un noi ben plantat que transpira honestedat i carisma per tots els porus ; una persona amb tarannà de líder comunitari que , si no fos perquè viu a una població tan aïllada com ara Dogville, de ben segur et podries trobar a totes aquelles manifestacions plenes de bon rotllo amb les què tu mateix, t’identifiques d’allò més! I en Tom, s’ha fet del tot seva la causa de la defensa de la Graça, una noia valenta que ha fugit del seu país – un país mai esmentat que, en aquest cas, presenta evidents connotacions brasileres- escorat ara cap a l’autoritarisme desfermat . I doncs, som o no som una comunitat petita però oberta que sap rebre amb els braços també oberts tothom que es troba en una situació indefensa , mentre intenta escapar del llarg braç de la repressió? I com alhora som una comunitat inqüestionablement democràtica, caldrà ara sotmetre a votació si la Graça es queda o no entre nosaltres.
D’altra banda, en Tom us dirà també que encara que tot això comenci com començava aquella gran obra mestra cinematogràfica de Lars von Trier anomenada “Dogville” , i encara que de moment sembli seguir fil per randa l’esquema argumental que seguia aquella pel·lícula en la qual la Graça es deia Grace, tenia el rostre d’una immensa Nicole Kidman, i no fugia exactament d’un règim amb trets dictatorials sinó de la dictadura patriarcal d’un pare mafiós, ben aviat us en podreu donar compte que tot plegat, evoluciona seguint camins ben diferents. I com en Tom és un noi ben plantat carismàtic i digne de confiança, tu t’ho creus, igual com s’ho han cregut els veïns de Dogville que el coneixen de tota la vida. Al cap i a la fi, fins i tot si no coneixes prou en Tom com per confiar en ell a ulls closos , sí coneixes prou a la creadora d’aquest espectacle com per a oferir-li també a ella un vot de confiança. Un vot que es va guanyar per complert amb la seva excepcional adaptació de “La senyoreta Júlia” rebatejada amb el títol de “Julia”. En aquell espectacle admirable que esteu encara a temps de recuperar dins del servei “a la carta” del Festival Temporada Alta, Christiane Jatahy oferia una lliçó magistral de com fusionar l’acció escènica amb la imatge que es va enregistrant en directe i amb la imatge que ja estava enregistrada abans de l’inici de la representació. I recolzant l’enlluernador desafiament tècnic en una dramatúrgia admirable, assolia un nivell creatiu digne de Katie Mitchell, per posar com a exemple una altra figura paradigmàtica que domina magistralment aquesta mena de juxtaposició. Després, Jatahy ens va presentar unes “Tres germanes” que, amb el títol de “I si elles marxessin a Moscou?” ( un títol premonitori del destí que els hi ofereix Julio Manrique al seu muntatge de l’obra) , es movien pel mateix territori amb resultats potser un xic menys aclaparadors, però igualment molt notables. Tot això, abans que Jatahy s’endinsés per territoris potser més políticament compromesos però també potser més creativament qüestionables amb “A floresta que anda” ( una reinterpretació de “Macbeth” massa lliurada als excessos de la instal·lació itinerant) i “O agora que demora” ( una aproximació a “L’odissea “ en la qual l’apartat cinematogràfica devorava l’apartat escènic, enlloc de conviure amb ell).
Doncs ara, Jatahy ha decidit conviure amb una pel·lícula que ,tant pel que fa a la seva estructura fílmica com pel que té a veure amb les possibilitats ideològiques que ofereix el seu contingut dramatúrgic , sembla haver-se convertit en una temptació irresistible en la qual van caient com si res els més diversos creadors escènics. Sense anar més lluny, aquesta és la tercera adaptació escènica presentada com a tal de la pel·lícula que s’ha vist pel territori català, tot i que em diuen que a la darrera edició de FiraTàrrega , es va presentar també una encoberta adaptació lliure que partia del mateix material fílmic. Si heu vist la pel·lícula ( en cas contrari , ja esteu trigant massa!) , ja sabeu que l’amic Lars es posava en ella més brechtià que mai, prescindia de l’artifici d’un decorat amb pretensions naturalistes, i convertia la gran nau buida en la qual es va filmar la pel·lícula en la població de Dogvile mancada de parets separadores: unes simples línies blanques marcades al terra, servien per distingir l’àmbit particular en el qual tenia lloc cada escena. D’aquesta forma, von Trier visualitzava de forma aclaparadora l’idea d’un espai comunitari obert sempre a la mirada de l’altra, sotmès a la seva vigilància i el seu judici: els ulls que en principi semblen estar amatents a les necessitats de cadascun dels membres del grup, s’acaben convertint així en els ulls del gran germà inquisidor que et pot condemnar a patir les més abjectes humiliacions , si no respons als dogmes col·lectius. El cas és que el sensacional artefacte dramàtic construït per von Trier, pot resultar també un doble parany imprevist per a tothom que s’apropi a ell amb intencions adaptatives. Pel que fa a la seva estructura fílmica, perquè en realitat , l’aparent simplicitat amb quelcom d’apunt escènic que ofereix l’escenografia, està al servei d’una admirable construcció fílmica en la qual la desaparició de barreres arquitectòniques, no fa altra cosa que potenciar encara més la intensitat cinematogràfica d’un film situat a les antípodes d’allò que s’entén com a teatre filmat. Però és que, d’altra banda, tot l’artifici està construït en funció d’unes conclusions dramatúrgiques que semblen incomodar d’allò més als creadors teatrals que s’apropen a aquest material intentant fer-se’l seu. Quan la Grace cinematogràfica que s’ha cregut una mica massa les paraules d’en Tom i ha confiat també una mica massa en allò del “bonisme” redemptor arriba al límit de les vexacions i se li presenta el dia de la venjança, es converteix en un veritable àngel exterminador. I una reacció com la seva, tot i resultar absolutament creïble, pot resulta alhora absolutament incòmoda.
Aquesta reacció , sense anar més lluny, no els hi va agradar gens a Sílvia Munt i a Pau Miró, que en la seva fallida aproximació a aquest material van decidir que una víctima com cal , en cap cas pot adoptar funcions justicieres: això, quedaria fora del guió de la correcció política. I aquesta reacció, porta alhora a que Jatahy enfonsi el seu muntatge al llarg d’un trampós tram final que li assegura l’aplaudiment fàcil, però rebaixa notablement el seu rigor creatiu. Val a dir que fins llavors, Jatahy compleix amb molta eficàcia i excel·lents recursos tècnics amb allò que cal esperar d’una creadora com ella : la ja esmentada combinatòria entre acció directe i una imatge videogràfica en la qual el gest enregistrat es fon amb el rostre que veus també en directe, et manté tota l’estona tan pendent de l’escenari com de la gran pantalla que el presideix. Però alhora, tot avança sense que s’acabi de complir mai allò, aquella ruptura amb el punt de partida, que en Tom ens havia promès, i que reitera de tant en tant. És a dir: bàsicament, la directora està dramatitzant a l’escenari el guió de von Trier, sovint fins i tot recreant de forma mimètica algunes de les imatges del film. La separació entre la nova dramatúrgia i allò que ja havíem vist al cinema no s’acaba de fer tangible, encara que mentre la seguim esperant, seguim també alhora reconeixent el domini escènic amb el qual jatahy ens presenta la seva proposta. Un domini escènic que, d’altra banda, no pot tampoc en cap cas competir amb la intensitat que oferien les imatges de les quals es basa : és el que passa quan parteixes de models tan notables, i no trobes la forma de definir un camí propi ben tangible . Però com deia abans, el gens excepcional però sí bon espectacle que Jatahy ens estava oferint fins llavors, es transforma en quelcom absolutament qüestionable, quan la seva Graça es planta al mig de l’escenari, i ens fa un resum de l’acte de venjança que feia la Grace fímica per tal de reiterar que ella no seguirà el mateix camí. Llavors, l’actriu, en un acte impostat que desmereix el talent demostrat per la directora en altres ocasions, ens diu alhora – com si allò fos un acte improvisat- que ja no pot seguir actuant en francès ( la llengua amb la qual s’ha realitzat pràcticament la totalitat de la representació), perquè el que li surt de dins és parlar en el seu portuguès natal, i la companyia al complert deixa anar un discurs sobre el feixisme tan fàcil de compartir , com absolutament forçat en aquest context. Jatahy renuncia llavors definitivament a que sigui l’espectacle el que parli per si mateix , i aquest queda convertit en una simple corretja de transmissió . Mentre que les imatges de von Trier resultaven altament brechtianes, el fals distanciament envers la dramatúrgia operat per Jatahy a l’arribar a aquest punt , es revela altament antibrechtià: com l’amic Bertolt sabia molt bé, la força èpica del teatre dialèctic rau en la força que ens ofereixen també els seus personatges, encara que la dramatúrgia ens recordi constantment que tenim que marcar distàncies envers ells si volem entendre’ls més enllà de l’emotivitat . Però la dialèctica s’esfuma, si resulta que aquests personatges deixen d’existir com a tals per tal d’emetre un discurs , i l’autor o autora es desentén ja després completament d’ells un cop emès el discurs al qual volia arribar. Brecht, sense anar més lluny, no li hagués fet mai una cosa així a la Mare Coratge o a la bona persona de Sezuan.
