La directora Mònica Bofill ha rescatat de l'oblit una obra del dramaturg Joan Yago (vinculat íntimament a la companyia La Calòrica) que va estrenar a París i a Montreal fa uns sis o set anys i que ara, estrenada finalment aquí, ha retocat lleugerament amb algunes referències d'última hora, com per exemple que el president dels EUA sigui l'actual Joe Biden (amb el permís de l'esperpèntic Donald Trump, esclar).
La direcció ha sabut esprémer al màxim el que el substrat de l'obra ja porta d'origen. I ha dissenyat un muntatge que, sense defugir el miratge nord-americà de l'autor, que justifica per la influència del reality televisiu «My strange addiction», acaba tenint un caràcter universal i eminentment global en un moment que les xarxes han eliminat fronteres.
El dramaturg Joan Yago posa cinc dones diferents a l'ull de l'huracà dels espectadors. Cinc dones que, com adverteix el títol, poden ser excepcionals, però que acaben formant part, en tot cas, de les excepcions convertides en regla que caracteritza una franja important de la societat actual amb les seves creences, els seus ideals, els seus convenciments i també les seves inseguretats davant l'objectiu ideal de la llibertat individual que consideren intocable. Fins que algú gosa tocar-la, esclar.
Hi ha en aquesta posada en escena de Mònica Bofill —i em temo que també, en part, la del mateix Joan Yago— una voluntat de fer que les cinc protagonistes i l'entrevistadora excedeixen el seu marc previsible de comportament o d'aparença davant la societat que les escruta de dalt a baix. I el format que l'autor utilitza com a recurs és el de l'entrevista, en clau de talk show televisiu, però, a ulls dels espectadors, sense que sembli que es reprodueix un talk show.
Amb una escenografia que es reserva diferents espais que s'obren i es tanquen —com una auca de diorames gegantins—, amb intermedis musicals del rock el gòspel o el folk americà, sempre a càrrec de les mateixes actrius i una bateria al pis superior que remata amb els bastons la mateixa actriu que fa d'entrevistadora (excel·lent mestra de cerimònies que interpreta l'actriu Mònica Almirall), cadascuna de les protagonistes entren en un remolí de caracterització de diferents personatges, fins al punt que on en són sis sembla que en siguin com a mínim divuit, gràcies a un exigent i aconseguit bon treball de caracterització, de vestuari, de postisseria, afegits a la multiplicitat de registres de cadascuna d'elles, alguns amb sorpresa inclosa que no desvelarem.
Un ha de confessar que, de les cinc entrevistes o, més ben dit, del contingut de les cinc entrevistes, unes poden interessar més que unes altres, tot i que aquí cada espectador és un món i la tria pot ser molt subjectiva, a pesar que sembla que la intenció de l'autor és posar la societat del seu temps davant d'un mirall, però sense adoctrinar, ni condicionar, ni prendre partit. I això fa que, aparentment, sembli que l'obra prescindeixi de gratar més a fons i en profunditat.
Hi ha qui trobarà en la model vermell encès que obre el foc, i que interpreta l'actriu Elisabet Casanovas, el seu savoir faire quan passa a l'hiperrealisme, convertida en una Barbie pròpia del clixé d'un temps i d'un país.
Hi ha qui veurà en l'actriu Muntsa Alcañiz la veterania interpretativa imprescindible per caracteritzar sense que es noti el paper d'una criatura —amb fil de globus i tot, com aquella del popular grafit de Bansky en una cantonada de Londres— o també la seva sornegueria en el paper de la metgessa experta en addiccions en el col·loqui de la tertúlia final en la qual intervenen Elisabet Casanovas, Miranda Gas, Mònica Almirall i Muntsa Alcañiz, pel meu gust, l'escena més atractiva de tot el muntatge, ni que ja sigui en l'últim temps de sortida.
És aquí també on els espectadors trobaran l'actriu Miranda Gas amb la capacitat de tancar l'obra fent d'una tal Glenna Pfender en una caracterització surrealista i sorprenent a la vegada que, a base de tractament continuat de dosis químiques de plata, tota blava de rostre, braços i mans, tant per fora com per dins, només li dol que, a causa de la blavor, la tractin de “pitufa”. Llàstima que, davant l'evidència de la ironia, després de més de cinquanta anys bregant perquè dels “Schtroumpfs” en francès del còmic belga d'en Peyo, se'n diguin “barrufets”, gentilici inventat pel lingüísta Albert Jané, aquí es pensi, inconscientment traïts pel substrat d'infància, en els “pitufos”, enmig d'un text que manté, en canvi, un nivell autòcton correctíssim i sense manlleus gratuïts.
Encara hi ha també qui retrobarà, una vegada més, l'actriu Anna Barrachina, capaç de fer una excel·lent interpretació dramàtica lluny de l'etiqueta més vodevilesca que porta al damunt, però també capaç de continuar caracterizant-se fins a extrems irreconeixibles i amb l'avantatge de posar veu cantant al rock més esgarrapador.
I encara hi ha qui trobarà en l'actriu Yolanda Sikara el perfil idoni per representar la doctora experta en el mite de la immortalitat des d'una presumpta tesi científica, acompanyada per la presència experimental d'un bust de titella —de mare només n'hi ha una!—, model fefaent del que es pot arribar a fer amb la tècnica de l'animatrònica o la robòtica, que tenim a tocar.
Com els espectadors poden constatar pel que hauran vist, veuran o pel que portem dit, l'espectacle «Entrevistes breus amb dones excepcionals», de Joan Yago i Mònica Bofill, és com un recull de contes curts, sense moralitat final, oberts a la lliure interpretació de cadascú, només amb una presumpta intenció: descobrir en cadascuna d'elles quina és l'excepció que confirma la regla. (...)
