Entrevistes breus amb dones excepcionals

Teatre

informació obra


Autoria:
Joan Yago
Direcció:
Mònica Bofill
Intèrprets:
Muntsa Alcañiz, Mónica Almirall, Anna Barrachina, Elisabet Casanovas, Yolanda Sikara, Miranda Gas
Sinopsi:

Una mirada irònica sobre la defensa de les llibertats individuals

Una model convertida en una Barbie de carn i ossos, una política que desitja una Amèrica on tots els nens i nenes puguin anar a l’escola amb una pistola a la motxilla, una dona de pell blava a causa d’una descontrolada addicció als derivats químics de la plata, una científica que somia amb la immortalitat i una nena de sis anys a qui li encanta despertar-se cada dia en aquest món meravellós.

Joan Yago, el dramaturg mallorquí vinculat a La Calòrica, ens ofereix un recull de cinc entrevistes fictícies a dones excèntriques que desafien la nostra empatia i que posen al descobert les contradiccions humanes. Qui pot qüestionar la llibertat de ser qui ets?

Entrevistes breus amb dones excepcionals és un espectacle ple d’ironia i sentit de l’humor que arriba al TNC després d’haver-se estrenat a Montréal i a París. Un homenatge a l’entrevista com a gènere amb sis actrius com no les has vist mai.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Entrevistes breus amb dones excepcionals

18/03/2024

Arreglar el món des de la butaca

per Judit Martínez Gili

La paraula "excepcional" l'entenem habitualment com quelcom fora de sèrie, inusual però amb una connotació positiva. En el cas d'Entrevistes breus amb dones excepcionals, Joan Yago proposa jugar l'excepcionalitat com la raresa, i presenta càpsules de dones que es troben en la intersecció entre la normalitat més absoluta i la inversemblança de ciència-ficció. Per encarnar-les, un reguitzell d'actrius destacablement emblemàtiques (Muntsa Alcañiz, Mònica Almirall, Anna Barrachina, Elisabet Casanovas, Miranda Gas i Yolanda Sikara) cantaran i faran l'estrambòtic aparentment quotidià a través de múltiples papers secundaris. D'aquesta manera, la proposta desafia qualsevol idea preestablerta de forma amena i al mateix temps aguda.

A vegades fa ràbia, però en aquest cas que el pressupost del Teatre Nacional s'evidenciï per totes bandes juga a favor de la peça. La caracterització dels personatges, el vestuari, la música i el disseny de llums transporta a un viatge de gaudi. De fet, el propi format de les entrevistes ja col·loca el públic en una tessitura concreta, d'aparent superficialitat. En una entrevista es coneix en fictícia profunditat a una persona de la forma més anecdòtica possible. Pocs minuts són suficients per jutjar algú i creure saber-ne prou i de sobres. I com si no fos poc, cal una mica de distensió musical entre entrevista i entrevista, no fos cas que resultés massa intents mantenir l'atenció tanta estona seguida. Tot plegat esbossa una burla irònica, una paròdia del somni americà de defensa de les llibertats individuals evidenciat i portat a l'absurd. Però, tot i això, sense pretensions de canviar el món, simplement amb ganes d'evidenciar la comoditat incongruent de despotricar de tot des de la butaca, de casa o del teatre.

Un animatrònic i la necessitat de comptar amb cinc regidors acaben de fer brillar la contradicció costant que és la vida mateixa, com també ho fa l'única escena amb personatges masculins. Se'ls cedeix l'únic espai que no tenien per disparar amb seguretat el que se suposa que tothom està pensant mentre veu el programa televisiu d'entrevistes. Tot plegat, una proposta distreta i entretinguda, a més de desafiant per l'elenc, que remou i desperta per una estona els cunyats que se senten excepcionals i que tothom porta dins.