«La Ventafocs», «La Bella i la Bèstia» i «Blancaneu» són tres de les històries que permanentment han provocat relacions, contradiccions i controvèrsia entre el passat i el present. Madrastres, prínceps blaus, submissions, vides de somni... Adulteracions ensucrades de l'origen més agre dels contes que generalment s'han divulgat a través de la factoria Disney i les versions cinematogràfiques a causa del pas d'aquests contes del lector —o oient— veterà al lector —o oient— primerenc.
En un moment que el moviment feminista s'ha revitalitzat a través de noves generacions de dones, moltes de les quals ja són les nétes de les que van obrir el foc els anys seixanta del segle passat, sobretot arran del Maig francès que ara es commemora en el seu cinquantè aniversari, la reflexió que fa la dramaturga i directora Àngels Aymar (Barcelona, 1958) es podria incloure, ni que sigui per atzar, en l'airada d'aquest moviment.
L'autora ha creat tres personatges de ficció, tres professores, assagistes i estudioses de les històries clàssiques divulgades en el seu dia pels germans Grimm («Blancaneu»), per Charles Perrault («La Ventafocs») o l'escriptora Jeanne-Marie Leprince de Beaumont («La Bella i la Bèstia») amb ressonàncies internacionals: Madame Le Clerc (l'actriu Sílvia Sabaté), Frau Shummerman (l'actriu Blanca Pàmpols) i Miss Novicova (l'actriu Àngela Jové), les tres d'origen geogràfic francès, alemany i rus per relacionar-les amb algunes de les versions i transmissions originals dels tres contes clàssics.
El muntatge, molt breu, de cambra, una hora, ha inaugurat la nova etapa de la Sala Versus Glòries, en mans, fins ara, d'Ever Blanchet, que continua programant el Teatre Gaudí Barcelona i que ha passat el relleu de la Versus a la companyia Apunta Teatre, dels gestors Ramon Godina i Jofre Blesa, amb una programació entusiasta i carregada de noves opcions i de possibilitats d'obertura a espectacles difícils d'encaixar en una programació convencional.
«Enverinades» és un d'aquests espectacles que surt del corrent del gran públic. Els tres personatges discuteixen sobre les veritats i les mentides arran de les heroïnes dels tres contes clàssics fins al punt que la discussió acalorada fa que les tres visquin una fusió amb els personatges en qüestió. Una discussió que supera el que podria tenir de “text dur i sense concessions” amb el bon fer i l'experiència de la trajectòria de les tres actrius, amb la qual cosa el conjunt de la posada en escena es beneficia.
Basat molt en el text, els elements escenogràfics suggereixen la resta: dos miralls gegants, a banda i banda de l'escenari —el mirall sempre porta als contes de fades per allò de traspassar a l'altra banda— serveixen perquè les tres protagonistes hi interactuïn en escenes de moviment, s'hi emmirallin —com ho han fet multitud de generacions a través dels contes— i també perquè elles mateixes s'hi vegin deformades o manipulades —un mirall les empetiteix, l'altre les engrandeix, depèn des de quina de les dues grades les observi l'espectador— i en una mena de joc de miralls del Tibidabo entrin en la ficció dels contes a través de la realitat virtual amb els aparells oculars que, ara per ara, encara fan rodar l'ull els afeccionats al Mobile World Congress.
L'autora i directora Àngels Aymar envolta d'un cert surrealisme el discurs sobre els punts foscos i amagats de les heroïnes de «La Ventafocs», «Blancaneu» o «La Bella i la Bèstia», un surrealisme que ha fet seu també l'atrezzo del muntatge, per exemple amb l'escena de les botxes de petanca —un dels jocs més antics que es coneix—, però botxes il·luminades de diferents colors fluorescents que expandeixen un alè de fantasia, una fantasia que és, en definitiva, el que ha mantingut la pervivència dels contes durant segles. (...)
