El 1919 Ofèlia Queiroz va començar a treballar com a mecanògrafa en la mateixa oficina on Fernando Pessoa col·laborava de forma puntual. Un dia ell va decidir declarar-se utilitzant els mateixos versos amb que Shakespeare va confessar l’amor que Hamlet professava a Ofèlia.
Aquest va ser el punt de partida d’una història d’amor inusual que va generar una correspondència amorosa que no van veure la llum fins la mort de Pessoa, com la major part de la seva obra i d’altres escrits molts sorprenents que ens ajuden a entendre, una mica més, a un dels escriptors més cèlebres del s. XX. Un autor supeditat a unes peculiars creences espirituals, un home que tem ser víctima de la bogeria. Un ésser que va ser estimat per un amor excepcional i va viure una estranya forma de vida.
(...) El muntatge que interpreten Núria Cuyàs i Óscar Jarque s'aproxima a una part de la vida de Fernando Pessoa. I, tal com justifica el mateix Óscar Jarque en la introducció de l'espectacle, ha calgut fer una tria i una retallada posterior de textos, citacions i accions per deixar-lo en seixata minuts. La clau és centrar-se en el material epistolar que Fernando Pessoa va mantenir amb Ofèlia Queiroz, una jove mecanògrafa que el 1919 va entrar a treballar en una oficina amb la qual Fernando (Fernandinho, per a l'Ofèlia) col·laborava de tant en tant. En realitat, hi ha més expressió epistolar des d'Ofèlia a Fernando que des de Fernando a Ofèlia, i quan aquest respon, generalment és per tirar aigua al vi d'una relació d'amor i no ben bé odi, però sí de temor al compromís.
Es podria pensar que l'espectacle «Estranha forma de vida» consisteix en un parell de faristols i els dos intèrprets darrere, ara llegint un i ara llegint l'altre, una tendència que ara es porta molt prescindint del fet teatral. Res més lluny d'això. Els dos intèrprets es posen en la pell de Fernando i Ofèlia (Ofèlia, per cert, perquè Pessoa s'hi declara el primer dia utilitzant els recursos literaris de Shakespeare) i omplen les seves intervencions amb tots els recursos teatrals possibles: el gest, la paraula, la música, els fados en portuguès, la coreografia minimalista, una escenografia encara més minimalista farcida de desenes de flascons que envolten el quadriàlet escènic, alguns bigotis i una simple taula.
Amb tot això, Núria Cuyàs i Óscar Jarque fan evolucionar els dos personatges, des dels inicis de l'enamorament —amb algunes escenes plenes d'humor i de picardia passional— fins als moments més agredolços, les pressions d'Ofèlia per arrencar un compromís ferm de Fernando, el parèntesi de nou anys, la represa de la relació gairebé platònica i la pèrdua de Fernando Pessoa amb la seva mort inesperada. Una història romàntica de les que s'acostuma a dir que ja no existeixen, però que es repeteix cíclicament al llarg del temps i de totes les generacions. Una història que Núria Cuyàs i Óscar Jarque representen amb un aire realista que acaba embolcallant els espectadors d'una atmosfera poètica.