A la Sala Beckett, fins al 13 d’octubre, teniu l’ocasió de veure un espectacle que és fruit de la col·laboració entre la companyia i productora catalana El Eje i l’argentí Sergio Boris, dramaturg i director de la proposta. L’obra es titula Euforia y desazón, i el patetisme extrem que retrata resulta hilarant i desolador a parts iguals.
L’espai dissenyat per Gabriela Aurora Fernández –una acadèmia per a adults, reconvertida en un taller mecànic amb aspecte de deixalleria– diu gairebé tant dels personatges com les seves interaccions. Hi trobem mòduls que, corroïts per la humitat i la podridura, amb prou feines separen els diferents compartiments; un escalfador de gas ennegrit per l’ús; un carretó-banyera que fa angúnia, com les cortines de plàstic que el flanquegen; prestatgeries amb carpetes polsoses, pneumàtics, cadires d’escola, taules i una bona quantitat de làmpades que aporten una il·luminació interior càlida i despietada alhora –excel·lent treball lumínic d’Albert Ventura–.
Els personatges, desnonats de les seves pròpies vides, respiren una intimitat greixosa. La relació entre els tres homes, lligats per la necessitat, resulta primer incomprensible. A poc a poc entenem que dos d’ells –interpretats per Sebastián Mogordoy i Eric Balbàs– són germans; i el tercer –David Teixidó–, un alumne que s’ha quedat a viure a l’acadèmia després de l’hospitalització de la professora –sembla que faci segles–. Així com els germans –el gran és la parella de la mestra– han envaït l’espai amb les seves màquines, saldos i dèries, l’etern alumne –poc dotat, pel que sembla, però que no desisteix d’arribar a graduar-se– sap on són tots els expedients i factures de l’acadèmia, que “administra” a la seva manera.
Les línies anteriors semblen restituir una trama, una lògica, però el cas és que l’obra es mou en un buit argumental que, lluny de suposar un problema, esdevé d’allò més fèrtil. És difícil d’expressar el grau de deixadesa i prostració d’aquests personatges, tensats vers una esperança incrèdula i dolorosa. S’autoenganyen pel que fa a la provisionalitat de la seva situació i projecten una reforma que no tenen cap possibilitat –ni intenció– de dur a terme. S’esplaien en tòpics conversacionals i frases fetes que es revelen inoperants i risibles en aquest context; per exemple, parlen dels nous camins que s’obriran per a Elián –l’alumne okupa– si aprova l’últim examen, però no sembla que els esglaons metafòrics a què al·ludeixen puguin conduir a cap altre lloc que no sigui l’infern. Les seves paraules i pretensions són desmentides pel caos descomunal en què viuen: presumeixen de posar-se roba neta, quan van tots bruts; ofereixen vins a les visites, i no tenen sinó culs d’ampolles obertes de fa temps. Fins i tot una acció tan quotidiana com sortir a treure les escombraries ens fa riure, perquè l’espai que habiten sembla pròpiament un abocador.
Però a l’acadèmia-taller hi falta gent. Amanda –Maria Hernández–, la filla de la professora malalta, irromp plena de neguit i culpa per l’estat en què es troba la seva mare. Després d’una primera reacció d’estupor davant el marasme vital dels tres homes, autèntics paràsits que ho malmeten tot –“está todo como meado”–, entén amb horror que haurà d’assumir les funcions, completament absurdes, de professora: l’educació, del tot venuda o desvirtuada, ha deixat de tenir sentit en aquestes circumstàncies. La jove incorrerà en desmais i evasions frustrades abans d’abraçar la seva herència de greixum, rodes punxades i discos ratllats. El cinquè personatge en discòrdia, interpretat per Cristina Mariño, treballa a l’hospital i és la germana de dos dels inquilins; s’ha criat entre pneumàtics i posa pegats –a les rodes i a la vida– com ningú.
En algun punt –genuí i intransferible– de la intersecció entre Beckett i La Zaranda, aquesta inspirada peça de Sergio Boris i El Eje mostra la viscositat orgànica –amb olors incorporades: a crema per a la psoriasi i a cautxú– que segueix a la desfeta de les il·lusions. Assistim, així, a l’agonia quotidiana de cinc personatges atrapats en un temps suspès, bucle de desesperança en què els afectes resulten gairebé il·legítims –de tan precaris– i l’individualisme, ferotge, no té més objectiu que la pura supervivència. Sembla, fins i tot, que a alguns dels habitants d’aquest reducte pudent –la petita comunitat estrafeta funciona com a mostra de la societat– els resulti preferible treballar amb els morts que amb els vius. I ells, estan vius? Sigui com sigui, el treball actoral –sota la meticulosa direcció de Boris– és més que magnífic, impecable, i el joc escènic funciona com un rellotge: les accions es mostren en tota la seva inutilitat i sordidesa; els gestos són d’un patetisme precís; les rèpliques –absurdes, comatoses– fan forat en la situació. Entre el riure i la commiseració més pura, ens veiem arrossegats al present sense futur d’aquests outsiders.
Crítica publicada a Núvol el 28 de setembre de 2024
