La jove companyia El Eje (2013) demostra maduresa a Eufòria y desazón. És una peça estranya, inquietant, de personatges perduts en un laberint que els porta a un infern. Sergio Boris ha ideat un espai fosc, una mena de cova refugi que és alhora tomba vital. Sembla impossible sortir d'aquest bucle, una espiral maleïda que simula una esventrada escola d'adults.
La situació és prima i serveix perquè els personatges vagin desplegant, amb unes terrorífiques solituds, el seu destí tràgic. La trama és quasi una excusa perquè les veus s'expressin, sovint trepitjant-se, obviant que el focus està a l'altra punta de l'escenari. L'arribada d'Amanda suposa un instant de llum en aquell clot que s'intueix d'olors fortes, taules enganxifoses i escombres i fregones que dormen el son dels justos. Com si una bomba hagués esclatat la caldera de la banyera, sembla un espai inhabitable en el que hi conviuen quatre ànimes perdudes. Troben a faltar la fundadora del centre, Laura Velázquez, que ha estat ingressada a l'hospital. L'arribada de la filla, encara en xoc per l'accident de la mare pot significar l'oportunitat perquè entri aire fresc, que es ventili, que es retirin els pixats pudents dels orinals.
L'acadèmia, en aparent reforma, ha canviat molt físicament del que recorda la nouvinguda: tot està deixat. L'únic que continua immòbil són els antics alumnes, i demés personal. Potser signar el diploma per llicenciar un alumne incapaç de sortir del centre pot desencallar el projecte i obrir una nova etapa amb un canvi de nom, amb unes aules repintades, un cop s'apartin els pneumàtics de cotxes que han anat envaint totes les estances, paulatinament.
La situació desesperada i agònica coincideix amb l'Off de La Villarroel (Los finales felices son para otros). L'economia i la tecnologia aclapara un món orgànic, físic, de confiances en el progrés individual gràcies a l'aprenentatge. El que valia fa una dècada (que va projectar Amanda a l'exterior, alliberant-la) ja sembla impossible. La simple supervivència ha portat als personatges a un cul de sac. Es troben enclaustrats entre uns murs que els ofeguen per una banda i els protegeixen, de l'altra. Només queda el telèfon per connectar-se amb l'exterior.
Podrien sortir per la porta i escapar-se del tuguri però no en són capaços. Hi ha una maledicció que els esclafa. El "No future" punk ja ha arribat amb una agror i una fortor insuportables. El Eje respira a la buidor plàstica de La Zaranda (Ahora todo es noche). D'un nihilisme asfixiant que ni tant sols la joventut o l'humor negre deixa que hi passi un bri d'aire (Yes, potser; Fando y Lis...). La vida s'extingeix. I la humanitat no en farà cabal. La companyia ha travessat el desert (de fet, ha creuat l'Atlàntic per posar-se a les ordres de Boris) per trobar un llenguatge esquerp com sempre però sense els xiscles d'Hey, hermana o Masticar el hielo. Ara, les textures es perceben en les biografies profundes, agòniques, desesperants dels personatges i la trama levita sense brúixola, però amb un destí inexorable, apocalíptic. Qualsevol dia una cigarreta mal apagada encendrà l'habitacle i generarà un nou buit, un error de sistema social corregit per un virus que extingeix allò que no sap evolucionar al ritme que imposa el capitalisme.
