Cop de puny a la taula molt necessari amb interpretacions còmplices i una connexió amb el públic (jove, i tant noies com nois) per a una relectura feminista dels mites. Fins i tot, la imperfecció del cant juga a favor d'aquesta peça, que com a Turba de Mos Maiorum o a Màtria de Carla Rovira expressen obertament els dubtes en el procés de creació i li donen un tomb final contundent. Si en la pissarra dels mites només apareixen homes masculins, cal repescar i redignificar els femenins. I crear llaços familiars nous, si ve al cas. Van petar l'Àtic i ara, tot i que l'aforament sigui només del 50%, també estan petant els Baixos del Tantarantana. Si sou joves, no deixeu d'anar-hi; si ho vau ser, connecteu-hi. Perquè hi ha una bategar potent, cristal·lí i valent, sense haver de fer cap cabriola radical.
Hi ha una certa dèria de rellegir clàssics en versió contemporània. Sovint, es cau en una mena de transcendentalisme conceptual com és el cas d'Antígona i Electra d'Oriol Broggi. O la Medea de'n Pasqual. Però també hi ha cops que se li dóna la volta i, en comptes de buscar l'atemporalitat la traslladen a la contemporaneïtat com F3dra de Marília Samper o L'amor (no és per a mi, va dir Medea), de Queralt Riera. Ara, Vicky Salvucci imagina la relació mai explicada de germanes, dues noies que viuen en una marginació paral·lela a l'Olimp. Si hem de fer cas a la Viquipèdia, l'única relació que hi ha entre Clitemnestra (Anna Elias) i Helena (Maria Hernandez) és que alguns apunten que Ifigènia era filla d'Helena i que va quedar-se a casa Agamèmnon i que la deuria cuidar la dona d'aquesta, Clitemnestra. De fet, el joc dramatúrgic sobre aquest possible traspàs és una de les troballes. Perquè l'embaràs d'Helena es llegeix com el fruit d'una violació. I l'ombra de La manada (que recull Jauría de Jordi Casanovas i també una de les instal·lacions de Macho Man de'n Rigola) hi és ben present.
En aquesta relació de companyes de penes (en la peça les fan germanes, nosaltres ens les imaginem com si fossin cunyades) hi apareix els miralls entre les que s'estimen i s'odien alora. Que s'influencien i, per això mateix, es tenen gelosia. Que una actua diferent de l'altra, i a la vegada, admira l'altra per la seva personalitat. Està bé perquè prenen camins diferents però no s'anul·len. Al final, apareix Deu i les avisa que facin via i que es posin les piles. Zeus només miraria pels seus favors propis. Un Déu humà faria el mateix. Però Bea Bonet (una narradora que s'atribueix el pper de deesa a l'escena i que pren el relleu de la direcció d'Èric Balbàs) les deixa, aparentment, que facin el que vulguin de la seva vida i, sobretot dels motius pels quals se li hauria de recordar a partir d'ara. Si hagués passat fa 2.500 anys probablement no seria tant limitada La llista de Lourdes, que també es va veure fa un temps a l'Atic del Tantarantana. S'emancipen i empoderen alhora. I, com a Akelarre de The Feliuettes sumen a la festa teatral tant noies com nois a platea.
