L'Amor (no es per a mi, va dir Medea)

Teatre

informació obra


Autoria:
Queralt Riera
Direcció:
Queralt Riera
Intèrprets:
Patrícia Mendoza, Rosa Cadafalch
Interpretació musical:
Joan Alavedra
Composició musical:
Joan Alavedra
Escenografia:
José Menchero
Caracterització:
Txus González
Sinopsi:

És un text contemporani. Un recorregut per la vida d’una dona. Creixerà davant dels nostres ulls dels 8 als 88 anys. Mostrarà la fragilitat, el dolor de la vida i la poca felicitat que de vegades aconseguirà esgarrapar. Un reflex del desassossec en què sovint vivim i que ens esforcem a negar. Potser, mirar la veritat íntima i afrontar-la ens apropa, si més no, a certa pau.

Medea, que sent que ha matat els seus fills. Amb el cor trencat i sola. Una dona del segle XXI, com qualsevol altra.

Espectacle guanyador del 47è Premi Octubre de Teatre Pêre Capella. Beca Odisseu ifinalista del Quim Masó 2018.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: L'Amor (no es per a mi, va dir Medea)

19/02/2020

Una Medea ben humana

per Jordi Bordes

Rescatar el personatge de cartró pedra dels mites grecs té el gran risc d'arrossegar una manera d'interpretar (molt sentida) que segui les cames a la Veritat. No és gens aquest cas. Perquè Queralt Riera ha destil·lat el dolor de Medea i l'ha traslladat en un cos (o en podem dir dos?) del segle XXI: És una nena que juga als rius contaminats, despreocupadament i que el pare l'arracona a una residència d'estudiants i és alhora la vella que la societat aparca en una residència d'avis, dècades més tard. La dramaturga demostra demostra una notable capacitat d’escriptura i planteja unh treball d'aproximació comparable al de Cassandra de Sergio Blanco (Kassandra). L’autora i directora situa el mític personatge en dos moments vitals (la infància i la vellesa) i convida a viatjar amb els espectadors cap al moment precís que sentencia el personatge mític. L'autora i directora dibuixa personatges fràgils i els hi dona una calidesa molt ben interpretades a L’Amor, (no és per a mi, va dir Medea) per part de Patrícia Mendoza i Rosa Cadafalch, que emplasten molt bé, treballant d'acord amb la música de Joan Alavedra, un piano que reposa les notes

Riera, doncs, s’imagina una Medea infantil juganera, despreocupada, que percep la soledat perquè el pare sempre arriba tard i la mare és absent. En la vellesa, comprova que l’oblit de les infermeres la deixen al porxo, fins i tot es dies plujosos. Fins a agafar una calipàndria monumental. Aquesta soledat del personatge, incomprès, humanitza aquest mite de la mare que és capaç d’acabar amb els seus fills, potser per despit de la parella.

Queralt Riera reivindica la tragèdia, com a un exercici necessari de catarsi social en aquesta comunitat, massa conformats amb drames suaus. Però ho escriu des de la sensibilitat aspra d’avui. No necessita grans esgarips ni una interpretació forçada. Prefereix el matís, la mirada perduda, la Veritat interpretativa. Riera, amb només 40 anys d'edat, és capaç de fer un retrat fosc de l’univers de les residències. Potser com aquell treball d’Alba Valldaura, Iaia, memòria històrica. Queralt Riera inicia aquest any amb unes altres peces que rasquen en la profunditat de l’ànima. (Va començar amb la reposició d'Aquí de Santander a NY. Aquesta setmana estrena Amor mor, a l’Escenari Joan Brossa i encara prepara noves estrenes a l’Atrium (al mes d’abril) i dins del Grec.

Trivial