Vau veure al seu moment “Pruna”, aquella altra excel·lent obra escrita i dirigida també per Queralt Riera? Pruna se’ns presentava com una dona adulta , la vida afectiva i emocional de la qual s’anava revelant marcada per un passat traumàtic mai del tot assumit en la seva veritable dimensió. I se’ns presentava alhora com la nena objecte de violació que havia acabat convertint-se en aquesta dona. L’itinerari del text, estava marcat per l’itinerari d’aquestes dues Prunes (interpretades per Laura Calvet i Annabel Castan) que només reconeixent-se l’una a l’altra com a part d’una mateixa unitat, d’una mateixa història, podien plantejar-se enfrontar-se als fantasmes i monstres personals, escapar d’una feridora negació i començar a enderrocar barreres. I per cert que també llavors, Joan Alavedra s’encarregava de crear l’espai sonor de la proposta, i José Menchero, de vestir-lo escenogràficament.
No sé quin ha estat exactament l’ordre creatiu seguit per Riera a l’hora d’escriure aquests dos textos, i tampoc importa massa. El que si em sembla significatiu, és que tots dos venen a formar( potser de forma inconscient ?)una mena de notable díptic en el qual, i malgrat l’enorme diferència existent entre els dos personatges al voltant dels quals es construeix l’obra, hi apareixen inquietuds comuns. I també , comuns formes d’abordar temes tan generalitzables com ara, el de la manera com el nostre present, conté tots els temps de la nostra existència, i en tot moment seguim sent aquella nena o aquell nen que una vegada , tothom reconeixia com a tal. I que ara, només nosaltres sabem reconèixer un i altre cop en les nostres reaccions, les nostres pors, les nostres angoixes, o els nostres esclats d’alegria.
D’això , n’és plenament conscient la Medea més que octogenària que se’ns presenta tot just iniciar-se l’espectacle amb el rostre de Rosa Cadafalch, aquesta meravellosa actriu a la qual no veiem als nostres escenaris tants cops com seria de desitjar. Condemnada a un immobilitat de la qual, poc a poc, ens anirà donant més detalls, l’anciana Medea viu ara a una residència , atesa per unes cuidadores que de vegades s’obliden un xic d’ella (tampoc no passa res), i contemplant l’onatge (per sort, com a mínim la residència té bones vistes marítimes ) durant hores i hores. I malgrat els anys , les malalties , i el ben feixuc pes existencial amb el qual carrega, aquesta Medea de vegades demolidorament cínica, plena de desolació, tristesa i ràbia, ho deixa ben clar: tot i el camí recorregut ,ella continua sent la nena de sempre. I així es morirà , quan arribi el moment. Els que l’enterrin, veuran una dona vella. Però si poguessin mirar aquest cadàver amb els seus ulls, veurien la nena de sempre. L’anciana Medea, no és ben bé aquella altra Medea mítica que, a causa d’un terrible infanticidi, porta mil·lennis alimentant la imaginació d’escriptors, compositors operístics, artistes de totes les espècies , i aficionats o professionals de la psicologia , sempre disposats a analitzar un cop més la veritable natura del seu acte. Però alhora també ho és, perquè malgrat tractar-se de la nostra contemporània , s’ha sentit sovint com aquella bruixa estrangera rebutjada per l’amor de la seva vida que va acabar matant els fills d’aquell amor .
Però ben aviat, al paisatge marítim contemplat dia darrera dia per l’anciana Medea , hi farà irrupció la Medea nena de vuit anys a la qual dona exultant vida una estupenda Patrícia Mendoza ; també a ella la trobem a faltar força als nostres escenaris d’un temps ençà. Aquesta Medea nena anirà creixent davant dels nostres ulls a tota velocitat ( la doble transició de Medea es completa en poc més de setanta minuts), mentre la vella Medea es va rejovenint també amb rapidesa, fins que les dues es troben en un punt a meitat del camí, i els seus respectius monòlegs esdevenen una veu comuna. I en aquesta veu, s’hi poden reconèixer alhora moltes altre veus de moltes altres dones , no necessàriament anomenades Medea; molts altres desencisos, molts altres amors traïts o amors caiguts pel camí, molts altres rius contaminats en els quals s’ha jugat alegrement perquè ningú ha estat capaç d’alertar sobre el seu estat contaminant, moltes altres existències contaminades pel desamor, la pèrdua de les il·lusions, el fracàs quotidià que pot acabar derivant en tragèdia: Medea està també disposada a donar-nos unes quantes instruccions per matar fills. El text de Queralt, queda de vegades lleugerament descompensat; la intensitat assolida a la vora del mar en companyia de la nena anciana, no s’acaba de retrobar del tot en fragments posteriors. I potser existeix un cert decalatge, entre l’historia d’abandó matrimonial patida per Medea ( tot i que, per contra, estigui ben trobat el paral·lelisme que s’estableix entre els dos abandons en institucions patides per Medea quan comença la vida i quan aquesta s’acaba) , i la magnitud del seu acte tràgic. Però són en qualsevol cas entrebancs menors, dins d’una proposta globalment ben potent , excel·lentment interpretada, i carregada de també ben tramades emocions.
