L'Amor (no es per a mi, va dir Medea)

Teatre

informació obra


Autoria:
Queralt Riera
Direcció:
Queralt Riera
Intèrprets:
Patrícia Mendoza, Rosa Cadafalch
Interpretació musical:
Joan Alavedra
Composició musical:
Joan Alavedra
Escenografia:
José Menchero
Caracterització:
Txus González
Sinopsi:

És un text contemporani. Un recorregut per la vida d’una dona. Creixerà davant dels nostres ulls dels 8 als 88 anys. Mostrarà la fragilitat, el dolor de la vida i la poca felicitat que de vegades aconseguirà esgarrapar. Un reflex del desassossec en què sovint vivim i que ens esforcem a negar. Potser, mirar la veritat íntima i afrontar-la ens apropa, si més no, a certa pau.

Medea, que sent que ha matat els seus fills. Amb el cor trencat i sola. Una dona del segle XXI, com qualsevol altra.

Espectacle guanyador del 47è Premi Octubre de Teatre Pêre Capella. Beca Odisseu ifinalista del Quim Masó 2018.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: L'Amor (no es per a mi, va dir Medea)

26/02/2020

Una Medea calidoscòpica i polièdrica

per Iolanda G. Madariaga

Estrenada el passat juliol (quatre úniques funcions), aquest espectacle és una d’aquestes perles que, per la seva modèstia, poden passar desapercebudes. No hauria de ser així! Queralt Riera escriu i dirigeix un relat poètic sobre un personatge que, encara que enfonsi les arrels en la tradició hel·lènica, parla d’una dona d’ara. Ho fa a través dues poderoses actrius: Rosa Cadafalch i Patrícia Mendoza, en un recorregut que va dels 88 als 8 anys i viceversa. A aquesta Medea li han caigut totes les màscares abans de sortir a escena, surt carregada de veritat, d’una veritat íntima i nua com el seu dolor. Rosa Cadafalch ens presenta una Medea afeblida per l’edat i sense cap ànim de presentar batalla. Asseguda davant el mar, on les ones no se sap si van o venen, malgrat el profund desassossec, es manté encara ferma. Després sabrem que li falten les cames per anar a fondre’s amb les onades. Amb Patrícia Mendoza, la veiem també molt jove, sense edat per haver-se fabricat cap carota; aprenent a callar, a dissimular, a mentir si convé... això forma part de la seva “bona educació”. També la veiem extraordinàriament sola. Ni gelosa, ni venjativa, ni monstruosa... sense negar res d’un passat que anem construint amb allò que diu i el que calla. Els silencis són aquí densos. Les dues actrius apareixen quasi nues -en roba interior-, encarant la seva vida amb valentia. A poc a poc, aniran vestint el seu personatge amb un interessant joc de colors. Medea sent que ha matat els seus fills, no es justifica. El retrat que ens ofereix Queralt Riera és una imatge calidoscòpica i polièdrica que ha construït amb l’estreta complicitat de les dues actrius. L’intens espai sonor de Joan Alavedra i l’espai escènic de José Menchero ens traslladen a un lloc indeterminat i fora del temps que és el que habiten els grans personatges.

Trivial