Medea viu en un pis a l’Eixample de Barcelona. Li agraden l’art i els xuixos de crema. Valora la sinceritat, precisament perquè durant molt de temps va aprendre a callar-la. I arriba a creure que l’amor ha de ser lliure després d’anys de submissió. Queralt Riera desmitifica Medea per fer-la humana. Li dona una biografia completa, amb el temps i la seva corresponent erosió d’anhels i conviccions. Al final, Medea és una excusa que li serveix a l’autora per parlar de l’amor, d’allò que creiem que és sentir-se estimada i del preu que a vegades paguem. El que veiem és una dona d’aquí i avui que, com totes, evoluciona a partir dels seus errors.
Un dels elements més interessants del text, a banda de la seva poesia, és l’estructura narrativa. Com a la cèlebre pel·lícula Memento, una mateixa història s’explica en dues línies que van alternant-se. La primera comença pel final i avança cap endarrere, amb una Medea vella i sense cames a la que veurem rejovenir. La segona ens explica la seva infància i posterior adolescència. Al principi les dues trames es presenten separades, com dues rectes paral·leles amb similituds evidents: tan a la residència com a l’internat les dues estan soles i oblidades. A poc a poc, descobrim que en realitat només hi ha un sol fil: els personatges creuen les seves accions fins arribar al punt d’encontre, la meitat de la vida, que en el cas de Medea només podia ser la mort dels seus fills.
La força del muntatge recau en les dues actrius i la seva compenetració. Passar per tot aquest recorregut vital en uns minuts sempre és un repte interpretatiu, especialment quan la rapidesa obliga a una caracterització molt senzilla (Txús González). De fet, els únics altres suports de la peça son els canvis simbòlics de vestuari i el piano en directe de Joan Alavedra, que potser es podria aprofitar més. Tot i així, tan Rosa Cadafalch com Patrícia Mendoza superen la dificultat amb nota. La primera evoluciona des de la decrepitud, la recança i la immobilitat de la vellesa fins a una espècie de renaixement vital –visca la menopausa!-. La segona fa el recorregut invers i destaca especialment com a nena, quan la veu infantil i els moviments enèrgics transmeten picardia acompanyada d’una certa melancolia.
Si al principi la quietud de Cadafalch contrasta amb el no parar quieta de Mendoza, al final el seu monòleg a dues veus les entrelliga amb entesa i sororitat. Medea és una, dues i moltes més dones, persones de totes les edats que se senten representades i acompanyades en la mateixa soledat.
