La deformitat del cos ho és també de la ment. William Shakespeare va voler que el personatge recargolat i ambiciós de Ricard III patís una compostura a l'escena monstruosa. Per això el va fer coix i geperut. Ara fa uns anys, quan finalment van trobar la tomba del rei despietat, van comprovar que el seu esquelet no tenia cap deformitat. Però, degut a la força de la literatura dramàtica, ja ningú pot imaginar un Ricard III sense una tara física. Carla Torres es va atrevir a fer una farsa d'aquest drama tant respectat en la darrera producció del Parking Shakespeare. En realitat, insinuava que el rei cruel ho va ser pel bullying que deuria patir en la infància. Però, per evitar una possible justificació als seus actes més criminals, Torres col·locava un bufó, que també havia patit a la infància però que l'havia transformat en provar d'ajudar a les altres víctimes (interessant contribució que fa més complexa la lectura). L'adaptació dirigida per Montse Rodríguez insistia en la causa de la violència a Ricard de 3r un alumne qüestionat i incomprès que es revolta.
"L'adaptació" de Ricard III que proposa Mariano Saba, amb direcció de Nelson Valente (Els gossos, Silvia, Pols de diamant) és molt allunyada del clam "el meu regne per un cavall". Sí que hi coincideix, en tot cas, la presentació d'un regne decadent (un taller de reciclatge) i que Ricard expulsa maldat com a venjança del menysteniment de tothom a causa de la seva deformitat. Però no hi ha una manipulació única, si no que es produeix a vàries bandes, cada protagonista procura endur-se el gat a l'aigua (procurant enganyar a tota la resta). L'obra, doncs es transforma d'un drama sobre l'ambició i la crueltat en una mena de thriller catastròfic, que el Poder fa temps ha deixat d'estar en mans dels tres germans, després de la mort de l'amo. Ara, la filla de l'amo pot resoldre una compra que faci net de deutes, enveges i vides fracassades. L'acció transcorre sense foscos, com si fos un present continu cronològic, però en realitat, hi ha unes el·lipsis (no declarades) que fan que tot el que succeeix hagi pogut tenir modificacions: Mai res és segur el que es representa.
La peripècia, el thriller, acaba dominant un quadre trash, de corrupció i brutalitat, que passa per sobre de la buidor dels personatges. Les baralles i les amenaces, sovint cridades, fan que els actors acabin en una sobrepresentació d'una pel·li de Tarantino (Kill Bill). I, a l'escena, voler ser sanguinari pot passar de la por de l'espectador al ridícul del quadre. L'equilibri és molt inestable, però ho salven. L'obra , a l'Off de La Villarroel sorprèn perque compta amb un repartiment de fins a sis intèrprets. Destaca Julian Ponce Campos (que ja ha estat a Silvia i Rovira vs Rodríguez) en el paper de Ricard. La transmutació de l'actor és increïble. Practica un notable desgast físic caminant amb els peus girats i amb una mà quasi inhàbil. I interpretant la pedra angular de la peça.
Quan l'acció d'una obra pivota en un racó (Ricard sempre ha estat insultat i ignorat per germans i per les noies que voltaven pel taller i s'ha refugiat en un racó del taller), fàcilment la trama es precipita al buit. L'espectador va comprovant com les veritats íntimes d'una escena es converteixen en males interpretacions o mentides en les escenes posteriors. Tot és relatiu i el mon màgic del malson de Ricard es convertirà en una profecia malèfica. O en un engany magistral. Ricard se serveix de la lletjor per mostrar-se, si cal, benèvol, quan només busca la seva supervivència. Si els seus germans es barallen al pati per sentir-se vius, ell només troba la recompensa de l'amistat d'un hàmster que, al final, fins i tot, se li escaparà de la gàbia. Quan es perd tot, en comptes de demanar un cavall per escapar accepta haver entrat a l'avern i sucumbir ("ahora sí el infierno està conmigo").
