La companyia Parking Shakespeare porta una nova versió de Ricard III, adaptada per la dramaturga i directora Carla Torres, la qual n’ha fet una revisió actualitzada als nostres dies del clàssic de William Shakespeare. Basant-se en el tractament que donem a la diferència i la tirania de l’autoimatge que imposen les xarxes socials, Carla Torres ha volgut aproximat aquest clàssic a les persones que pateixen bullying a escoles i instituts, i en proposa una revisió sobre els mecanismes que s’activen al voltant de la idea de bellesa/lletjor, normatiu/no-normatiu.
Ricard III és, evidentment, una de les tragèdies més representades de William Shakespeare. La colla del Parking Shakespeare, que ja han fet molta visita a l'apartat de comèdies del dramaturg, s'han atrevit (de la mà de la dramaturga i directora Carla Torres) de passar aquest cant a l'ambició i la venjança al codi de la farsa. I és cert que funciona molt bé al seu espiral del Parc de l'Estació del Nord. Torres ho ha volgut situar en una escola privada d'uniformes i mossèns amb passions secretes i que Ricard III reacciona violentament pel bulling que rep contínuament a causa de la seva coixera. Va haver una versió anterior (Ricard de 3r) en què també el jove adolescent se sentia vexat i acabava fent una carnisseria a l'aula. Torres deuria prendre bona mesura de la versió clownesca que la companyia argentina, dirigida per Gabriel Chamé Buendía, van fer d'Othelo, tot destripat per arribar a l'escena de l'assassinat en què el canvi de codi dona tota la transcendència a la violència de gènere que pateix Desdèmona.
És evident que Parking Shakespeare té molt ben pressa la mesura al racó on actuen des del 2009. I que saben quina és la durada i quin el ritme que necesita perquè el públic no es distregui. No els espanta que algun actor hagi de doblar-se (o triplicar-se!) en diferents personatges. N'hi ha prou en que es canviï de pentinat, que porti el jersei d'una altra manera o que parli tartamut. Tot va a favor del joc de fer teatre i de gaudir entenent les picades d'ullet que el públic es fa seu. En la funció que hi vam anar, van decidir no suspendre tot i que un dels intèrprets estava afònic. Cap problema: ell feia els gestos i l'ajudant de direcció li prestava la veu. Tothom ho va aplaudir. La peripècia d'anar escabetxinant la cort és un esport prou entretingut pel poble ras (que sap que la guillotina vola més alta). I Ricard III fa tabula rassa a la taula familiar, comptant els assassinats com si fossin punts d'una partida intranscendent de bàdminton.
El risc de justificar els assassinats com a conseqüència de bulling infantil té un risc que Torres el prova de desarmar amb l'aparició del bufó. Aquest, que també va ser diana de riotes, s'escapa de la maldat jugant a fer escarni de tothom i (des de la intimitat) procura protegir i empoderar els indefensos com el nen Ricard III o les dones que decideixen fer un front comú contra l'amenaça del protagonista ja amb ànsia de corona. El bufó doncs, demostra que hi ha camins viables i constructius a sortir de bulling sense necessitat de ser un assassí. Aquesta mateixa pedra a la sabata la van patir en el muntatge Frank en què es reien del Franco de veu aflautada a l'escola. I tot seguit el convertien en un dictador sense miraments. Sens dubte, aquell muntatge, l'últim que volia era empatitzar amb un tirà però se li donava una sortida ben diferent a la desitjada.
Carla Torres (Broken Heart Story, Estat decepció, L'efecte perfecte...) decideix que tot sigui una farsa. Que els exèrcits vagin "armats" (i com que son pocs i com a fusell porten un cèrcol, faci conya dient que vam "mermats"). Que la cavalleria es representi picant de mans fent el buit (com aquelles closques de coco de Spamalot. Que les decapitacions es representin amagant el cap al jersei de l'uniforme i deixant caure una pilota de bàsquet. Que Ricard III sigui l'únic que, en comptes d'una pilota de bàsquet en tingui una de rugbi. Al costat de tota aquesta paròdia de traç gros, amb princeses parlant pijo, raps que estan de tornada de tanta ambició o el cavaller que celebren cada cop que Ricard III li dóna una bufetada (com si fos una prova d'amor que desitja secretament, un punt masoquista) hi ha una intenció final. Després d'una desena de morts, la que té tota la transcendència és la de Ricard III. Despietat i malgirbat, potser sí, però és el protagonista del muntatge i necessita un funeral dramàtic. Al costat del bufó, que no l'ha aconseguit frenar en la seva set de venjança, hi apareix la mare que l'havia repudiat. Sobre la seva tomba s'hi posa una rosa vermella i una blanca que juntes farien la Rosa Tudor. El llinatge Plantagenet desapareixeria de la corona anglesa; S'implantaven els Tudor amb Enric VII.
