L'efecte perfecte

Teatre

informació obra


Direcció:
Carla Torres, Max Grosse Majench i Anna Serrano
Intèrprets:
Laura: Elena Martín, Joan: Guillem Barbosa, Rita: Marta Cañas , Mariona: Ana Díez, Klaus: Alecs Guixà
Escenografia:
Anna Díez, Silvia Delagneau (assessora)
Il·luminació:
Lluís Serra
So:
Alfredo Tarrés
Assesoria de moviment:
Vero Cendoya
Vídeo:
Quique Nubiola , Elena Martín
Ajudantia de direcció:
Elena Weiss
Producció:
Quique Nubiola
Autoria:
Rémi Pradère
Sinopsi:

Què passaria si un bon matí ens adonéssim que els adults han desaparegut? Aquest és el punt de partida de L’efecte perfecte, a partir del qual un grup de nois es troba per intentar esbrinar què ha passat. I aleshores comença el joc. Un desconegut afirma que té els adults i desafia els nostres protagonistes. Per què ho fa? Què espera d’ells? A L’efecte perfecte res no és el que sembla... i no et pots refiar de ningú.

PRESENTACIÓ

L’embrió de L’efecte perfecte neix l’any 2010 a partir d’un seminari que vaig impartir per a adolescents. La idea era crear un text dramàtic que tingués com a únics protagonistes una colla d’adolescents. Volia escriure alguna cosa que suposés un repte, una peça que engresqués la gent jove, tant els actors que la interpretarien com el potencial públic receptor. Aquí va ser on em vaig adonar de la necessitat d’escriure una peça així. En la situació actual, l’objectiu d’arribar als més joves i crear un nou públic emergent em sembla més important que mai.
Per abordar aquesta empresa necessitava escriure alguna cosa que els atragués i que tingués un codi proper a ells. Per aquest motiu, em va semblar bona idea que la història tingués tocs cinematogràfics, un punt  de “teatre de gènere” que els pogués semblar atractiu. El resultat és L’efecte perfecte, una obra a mig camí entre el suspens i la ciència ficció que, a partir d’un plantejament teatral dinàmic i lúdic, pretén remoure la consciència de l’espectador plantejant-li algunes qüestions morals sobre l’educació, l’ambició i l’exigència.

Carla Torres


Crítica: L'efecte perfecte

22/01/2015

Carla Torres proposa un interessant viatge al primer Daulte amb una peça de ràbia social i girs inesperats

per Jordi Bordes

Un joc, un malson, un retrat o, millor, una radiografia. Així es pot definir aquest treball intens d'intuïció que es percep el batec del teatre fantàstic del primer Javier Daulte. I és que l'embrió de Torres com a autora es remunta al 2007 amb un embrió del "Sota zero" (que ara també es pot veure a l'Atrium, casualment). Ella va participar en un taller de dramatúrgia amb el mestratge de l'autor d'"Ets aquí?'" o "4 d'òptic". Daulte reivindicava una forma teatral que servia com a contrast per a revelar la injustícia de la vida, unes relacions personals interessades, mig malaltisses, on res semblava el que era en un primer moment. 

Com a tota peça d'intriga, no es pot avançar girs ni sorpreses. En tot cas, recomanar-la tant a joves com a adults perquè, tot i que qui es posa en la lupa és la reacció d'uns joves preparats en una situació de pànic, el que queda marcat és també l'ombra dels pares, els que van educar en valors i actituds aquest grup que es troba, aparentment, per casualitat. Gran treball que necessita més temps per poder donar temps a què s'apropi el públic jove, poc reflectit amb fidelitat a l'escena, com en aquest muntatge. 

Llarga vida a La Peleona i també als Malnascuts (els col·lectiu que dóna impuls a la creació jove feta pels joves i pensada per a joves i adults des de la Sala Beckett: una de les bones notícies de la temporada).

Trivial